El futur econòmic depèn de la duració de la guerra d’Iran. Abans del seu inici ja s’havia dit que el creixement, aquest 2026, estaria per sota del de l’any passat, 2,7% Catalunya, 2,8% Espanya. Tanmateix, després del mes i vuit dies que es porta de la guerra ja es diu que la caiguda serà més gran de la que es preveia, amb una pujada dels preus sensiblement superior. Tant és així que un cop més s’ha encunyat la frase d’estancament amb inflació recordant la crisi petroliera de finals dels setanta.
El govern espanyol ha respost ja amb una decret anticrisi i el Banc d’Espanya en un informe valorant aquest mateix decret ha mesurat el seu impacte en l’activitat econòmica. Mentre tant, l’Institut Nacional d’Estadística ha publicat l’increment de preus provisional del mes de març, primer mes de vigència de la guerra esmentada, i la xifra ens diu que els preus ja han començat a desembocar-se, la inflació va pujar el 3,3%, un punt més que el febrer encara que la inflació subjacent, la que no té en compte els preus energètics i els productes alimentaris en fresc, es va mantenir en el 2,7%. Els sectors que van influir més en la pujada de preus van ser els combustibles i lubrificants i també l’electricitat malgrat que el preu de la llum va baixar però ho va fer menys que el mateix mes de març de l’any passat.
Segons les previsions del Banc d’Espanya, considerant sempre una duració curta de la guerra, la inflació serà del 3%, una dècima més que l’any passat que va ser del 2,9%, i el PIB ho farà en cinc dècimes passant del 2,8%, any passat, al 2,3% aquest 2026. Tanmateix, el Banc d’Espanya assenyala que sense les mesures del govern, que diu la primera institució monetària que són excessivament generalistes, la inflació pujaria al 3,5% i el PIB baixaria al 2%, i en el supòsit d’una guerra llarga, i aquí hi ha el fort perill, la inflació s’enfilaria fins un 6% amb una baixada important del PIB que es veuria afectat pel descens del consum. Evidentment, el govern es veuria obligat a formular noves mesures anticrisi amb més pes específic que les fins ara promulgades pensant amb els col·lectius més vulnerables, qüestió aquesta que el primer decret oblidava, no considerava la desigual distribució de la renda.
A aquesta incertesa de la duració de la guerra se hi ha d’afegir la decisió o no del Banc Central Europeu (BCE) de pujar els tipus d’interès, una decisió molt complexa perquè la inflació no és de demanda, és de costos, i en el moment de decidir-se s’haurà de valorar no només l’evolució dels preus, sinó també el comportament dels salaris, de no fer-ho així pujar el tipus d’interès pot incidir en una caiguda més accelerada del PIB amb la desaparició de petites i mitjanes empreses que no podran suportar l’augment del seu finançament.
Els que si serien els grans beneficiaris de la pujada dels tipus serien els bancs que traslladarien aquest augment als seus actius (hipoteques amb la pujada de l’euríbor, ja ha pujat, s’ha anticipat a la del tipus) i no als seus passius, els nostres dipòsits. Si l’any passat la gran banca espanyola ja va obtenir uns beneficis històrics amb una política de baixos tipus d’interès, els que podrien obtenir ara amb una política a l’alça serien encara més històrics.
D’altra banda, la guerra llarga, comportaria una baixa de la recaptació per la caiguda de la producció, i obligaria al govern a incrementar el dèficit públic per poder atendre les necessitats en infraestructures i benestar social. Haurà de ser molt prudent el BCE en el moment de decidir la puja del tipus.
