Els pacients que van morir durant la Guerra Civil en psiquiàtrics catalans, un dels llocs més mortífers i alhora més oblidats de la rereguarda, on 5.715 persones van morir a causa de la gana, la insalubritat i la superpoblació, van rebre aquest dissabte el seu primer homenatge. Una placa commemorativa al cementiri municipal de Sant Boi (Barcelona) recordarà a partir d’ara les més de 2.000 persones que van ser enterrades en fosses comunes procedents del complex psiquiàtric de la ciutat, el centre que més víctimes va concentrar i que va arribar als mesos més crus del conflicte taxes de mortalitat d’un 75%, que van acabar amb la vida de 3.160 interns.
“El reconeixement és la prova palpable que les coses estan realment tirant endavant”, apunta a EFE el responsable de l’arxiu de Sant Boi, Carles Serret, el primer en detectar un extraordinari augment de la mortalitat al psiquiàtric de la localitat durant la guerra, pista que va motivar el “terratrèmol historicista” que va començar a destapar aquesta tragèdia fa vint anys.
L’acte organitzat juntament amb l’ajuntament i la Direcció General de Memòria Democràtica, adscrita al Departament de Justícia, suposa la “final d’una primera etapa” en què s’ha aconseguit que la Generalitat encarregués un estudi sobre l’impacte del conflicte als psiquiàtrics a l’historiador Marcos Robles, que s’estableixi el primer llistat complet de morts i que els pacients siguin reconeguts com a víctimes de guerra.
El conseller de Justícia, Ramon Espadaler, va presidir ahir l’acte d’homenatge, amb l’alcaldessa de Sant Boi, Lluïsa Moret, i el director general de Memòria Democràtica, Xavier Menéndez.
“Els psiquiàtrics no deixaven de ser una presó sense condemna, centres on la gent ingressava pràcticament de per vida, aïllada i amb les possibilitats de sortir molt limitades”, relata Serret sobre les circumstàncies en què van passar la guerra els interns, marcats per una “marginació endèmica”.
Durant la Guerra Civil Catalunya tenia tretze psiquiàtrics, la majoria a la província del Barcelona, que el 1936 acollien uns 7.000 pacients. La gran majoria d’aquests morts van acabar a les fosses comunes dels cementiris locals, fet que, sumat a l’estigma social que patien, va contribuir que en molts casos les famílies els perdessin la pista fins avui.














