Sempre que s’anuncia un llibre que promet ser un èxit de vendes, escorcollo la vida de l’autor o l’autora. Més si és autora, ho he d’admetre. Si n’explico els motius, potser se m’acusarà de tenir prejudicis, i potser serà amb fonament: si l’any de naixement del ja considerat insigne escriptor és massa recent per a la meua perspectiva, acostumo a deixar-lo al final de la meua llista de lectures pendents (que tampoc és tan extensa), amb l’esperança que potser mai no el tindré a les mans.
El motiu de triar autores o autors amb anys a sobre no és només que els vulgui apropar a la meua generació, sinó que espero trobar en la seua obra un contingut que va més enllà de l’ofici d’escriure. Cal haver passat tràngols a la vida per escriure amb el cor i amb l’ànima. I no em refereixo només a patiments i experiències crues. La narrativa de qui escriu ha de mostrar coneixements profunds i resiliència, reflexió i honestedat, amargor i serenor alhora. I això el pas dels anys gairebé ho garanteix. Hi ha d’haver un llenguatge en comú amb el lector, a més d’una comunió literària. Per això em vaig aferrar al llibre Historias de fantasmas, de Siri Husbedt (Ed. Seix Barral) des del primer paràgraf. Siri ens diu “Atenció, lector, aquí no trobaràs fets. Trobaràs fantasmes. I el primer fantasma soc jo recordant-me a mi mateixa”.
Siri Husbedt (Minessota, 1955) novel·lista, assagista i poeta d’origen noruec, escriu mentre acompanya Paul Auster (Newark, 1947-Nova York, 2024) els darrers anys de la seua vida, després de més de quaranta anys de vida en comú. Ella sap que quan ell mori ella deixarà de ser la dona que Paul admirava. Això li fa por. No només la mort d’ell, sinó la versió d’ella que només existia als seus ulls. Historias de fantasmas no és un llibre per gaudir, tot i que enveges la relació intel·lectual i romàntica entre els dos escriptors (deien que l’un va ser sempre el primer lector de l’altre). No és un llibre lineal esquitxat de records dolços; Siri no estalvia les seues obsessions, les seues discussions, les inseguretats com a parella. En un entramat de cartes, documents, reflexions i records, escriu com ella pensa, per associacions, convertint el dol i l’admiració envers el seu marit en literatura. La seua prosa, inevitablement intel·lectual per la seua extensa formació acadèmica, barreja els seus coneixements en psicoanàlisi, neurologia, arts i història sense que sembli un llibre de divulgació. En un capítol mostra una carta que Paul li va escriure al seu net a les portes de la mort, i en el següent parla del seu propi pare psiquiatre. Ens explica com Paul és capaç d’ensenyar les fotografies de la seua família a perfectes desconeguts afegint tota mena de detalls, només perquè ell creu amb innocència que seran d’interès o mostrar una innocent falta de tacte en algunes situacions quotidianes. Però en el següent capítol Paul ja està rebent diferents reconeixements literaris, amb l’aura que només alguns escriptors poden lluir.
El fi intel·lecte de l’autora d’aquest assaig pot connectar totes aquestes desconnexions aconseguint un fil que acaba derivant en una trama que descobrirà tragèdies i patiment, i morts inacceptables en la vida d’ambdós escriptors. Ella, per sort, no s’esborra a ella mateixa al llarg de les pàgines, tot i que confessa haver-se sentit invisible en alguns moments de la vida de Paul. Siri ha lluitat contra això tota la vida: que no la converteixin en l’esposa fantasma de Paul Auster. Però ara té por de no brillar sense la seua mirada, que la Siri a qui ell admirava també mori. No és un llibre per recomanar a les portes de les vacances, ni és una lectura complaent amb un final feliç. És, però, una història de felicitat viscuda intensament.
Una de les frases més colpidores i belles cap al final del llibre: La por de tornar a casa és que no t’esperi ningú. Però el més trist és que Ningú té un nom.
