Veig bruixes arreu. “Haberlas haylas”. ¿Quina dona que és preui, no ho és? Servidora n’és una, malgrat que el meu barret no sigui cucurull. Tampoc no duc escombra. L’he bescanviada pel teclat i les paraules. Em serveixen per esbandir la brutícia que ens envolta o per escombrar cap a casa. ¿La bruixa neix o es fa? De fada (o fava) s’hi neix. Ser bruixa, t’ho has de currar. Les qualitats pròpies d’allò femení no s’improvisen. El do de la ubiqüitat, la capacitat de veure per davant i pel darrere, o a quilòmetres de distància i la d’oir l’inaudible, només afloren si s’està per la labor. A conrear el tarannà de bruixa m’hi han ajudat altres bruixes. En una carta a Rosa Fabregat, apuntava com amb el seu combatiu Cabdell de les bruixes descobria que a la dona li surten ales quan és lliure. També Maria Mercè Marçal amb Bruixa de dol m’ensenyava a fer camí en companyia: “Bruixes d’ahir, bruixes del dia/ ens trobarem a plena mar/ Sí, serem vint, serem quaranta/ amb la lluna per estendard”…
Segons la psicòloga Ute Ehrhardt, hi ha més bruixes que bruixots. ¡Faltaria plus! Com sosté la sex-símbol Mae West, “Les dones bones van al cel, les dolentes a tot arreu”. Tret del Vaticà, de moment. I no parlo de dones velles, geperudes de rostre rapinyaire, acompanyades de gats negres, corbs o cabrits. No. Al·ludeixo a les Circes, Medees, Salomés o ladies Macbeth, refinadament perverses quant a assolir somnis paradisíacs. Després, les ancestrals bruixes sàvies i solidàries (sí, sí, solidàries) en contacte directe amb les forces de la natura i disposades, qual Teresas de Calcuta, a guarir el malestar de cossos i ànimes allí on no arriba el suposat racionalisme masculí…
Els poders d’aquestes remeieres, llevadores o psiquiatres avant la lettre, les convertiren en arquetip misogin i eren condemnades a la foguera. L’exposició Bruixes de dol de l’ IEI (un recorregut per la violència contra les dones des de la cacera de bruixes fins avui) els ret homenatge poètic, pictòric, escultòric i fotogràfic. Em trec el barret de bruixa que no duc. En el primmirat itinerari històric, però, no trobo enlloc la incidència amb la rivalitat femenina. Clàssic ancestral per antonomàsia. Sigui per enveja o per saldar rancunioses desavinences, moltes eren condemnades per l’acusació d’altres dones. El matriarcat encobert envià més dones a la foguera que no pas el patriarcat.
