Hem sabut de la mort de Bill Viola. Sap més greu quan se’n van persones exemplars que encara tenien coses a dir. Però no som immunes a una natura que inclou la malaltia i la mort. Precisament, aquells que hi han pensat, que n’han fet objecte de la seva recerca, de la creació artística, de la voluntat de transcendir són sovint els millors referents que tenim per entendre, ni que sigui una mica, aquestes realitats. Bill Viola, essent un artista innovador i pioner, un dels grans de la videocreació, ha estat també un dels clàssics en resseguir el pensament més transcendent. Des de la condició humana més sincera i profunda, la que per ser-ho esdevé més espiritual, ha evidenciat en la seva obra el traspàs cap a la llum, el ser energia i essència, el dir-ho tot en una imatge, el trobar la definició…
Tenim ben a prop una mostra destacada de la seva obra gràcies a la instal·lació que la Fundació Sorigué té a Planta, un altre encert d’aquesta col·lecció d’art que sense escarafalls ha anat resultant de les més sòlides i interessants d’Europa. És també gràcies a aquest contacte amb la Fundació Sorigué que Bill Viola va conèixer la Seu Vella de Lleida.
Ara, passats uns anys, en homenatge i record, vull compartir i testimoniar-vos el privilegi d’haver vist la seva expressió, el seu capteniment i el de la seva família, les seves paraules cap al nostre monument: Admiració sincera i sentida, reverència exquisida als nostres avantpassats, una connexió anímica que arriba a l’emoció continguda, i un agraïment als que, tristos mortals davant l’obra dels grans artistes d’ara i de sempre, vam tenir la sort de coincidir-hi.
D’una manera tranquil·la, tant de veritat que l’emoció es feia tangible, Bill Viola va saber llegir l’altíssim valor espiritual de l’antiga catedral, i ens el va comunicar, en persona i amb la instal·lació d’una de les seves obres en un indret que semblava expressament preparat des de fa segles i penúries per acollir-la. A la pantalla, una persona traspassant l’aigua de la vida, la revelació, la veritat… en un forat de la Casa de la Volta, en la penombra i la calma d’uns mesos d’hivern…
Em queixo sovint de la mesquina bidimensionalitat que es dedica a la Seu, postal de Lleida, teló de fons. Aquells dies vam afirmar-nos en altres dimensions insondables que algú ens sap descobrir, ni que sigui un instant. Gràcies Bill Viola!
