Donats els esdeveniments actuals, convé reflexionar al respecte dels tres conceptes, diferents, però que tenen elements en comú.
L’ètica estudia el que és bo o moralment correcte. Reflexiona sobre els principis i valors. És una disciplina branca de la filosofia. Totes les persones i organitzacions –siguin associacions, col·legis professionals, partits polítics o empreses– diuen que tenen uns principis i valors ètics que respecten.
L’estratègia de l’organització ha d’estar d’acord amb els seus principis. Per tant, la responsabilitat dels seus dirigents, sigui patrons d’una fundació, juntes directives, governs o propietaris, és la de programar, finançar, fer realitzar o prohibir les seves activitats segons estiguin alineades amb ells.
L’estètica: Les actuacions de les persones i organitzacions han d’estar d’acord amb els seus principis. Si aquests estan escrits en els seus codis ètics, en les creences o principis que diuen tenir, però els seus actes demostren el contrari, no se les creuran. El saber popular ha transmès la dita de Cèsar de l’any 61 abans de Crist: “La dona del Cèsar, no només ha de ser honrada, sinó que a més ho ha de semblar”. Els principis i valors s’han d’aplicar. Potser l’organització els té arrelats en la seva cultura, però això no pressuposa que tots els seus membres els segueixin sempre.
A vegades, per conflictes d’interès, per sensació d’impunitat al tenir el poder, o inclòs per ignorància, el comportament de les persones no té en compte els principis, no és honest o fins i tot és delictiva.
Hi ha la temptació de pensar que, com estic ara “servint al poble com a president, o alcalde, o rector, i això em suposa molts sacrificis i esforços, tinc dret a cobrar-m’ho, puc aprofitar-me del càrrec per algun benefici personal, d’un familiar o d’un amic”.
S’ha de demostrar que no sols es tenen uns principis i valors –estiguin o no reflectits en codis ètics–, sinó que s’apliquen i se sanciona als qui no els compleixen; és a dir, s’ha de tenir un pla –anomenat genèricament de compliment– que investiga, descobreix i sanciona, sigui qui sigui la persona que ha transgredit els principis, ja que la fam d’arriscar-se pot ser insaciable i la persona vagi pujant esglaons en l’organització si no rep prou atenció, podent arribar a dalt de tot (hi ha qui diu és qüestió de temps). Més problemàtic és quan la persona transgressora és la que està a dalt. Per tal que l’organització no perdi credibilitat –que costa molt de recuperar– cal que disposi de controls prou sòlids pels que el mateixos caps hagin de passar i ser remoguts en cas de demostrar la seva complicitat o haver estat els autors principals de l’acte no ètic. Hi ha qui pensa que mentre no sigui descobert, el que faig està bé.
El fi no justifica els mitjans. La llei és la norma jurídica obligatòria aprovada en un Parlament en que la majoria imposa guanyant la votació. Conté una ètica de mínims. L’ètica hauria d’estar sempre per sobre de la llei, per això l’objecció de consciència.
