Confesso que des de ben jove he tingut una certa debilitat per la política internacional. Segurament han influït en aquest interès el fet que el meu avi estava subscrit a La Vanguardia, un diari que tractava força bé el tema, o el d’haver tingut a Periodisme professors com Joan B. Culla, un pedagog brillant, o Josep M. Rodés, exigent catedràtic de Relacions Internacionals. Ja vaig explicar que el meu primer record radiofònic es remunta al 1968, quan en una excursió amb el pare pel Montsant vaig escoltar que els tancs soviètics entraven a Praga, i sense entendre ben bé la història vaig pensar que allò era important (fent un incís musical, per Internet circula una insòlita gravació en blanc i negre del Nights In White Satin cantada per The Moody Blues al bell mig del Pont Carles, poques hores abans de l’esclafament de la Primavera de Praga, que va obligar la banda britànica a sortir de la capital txecoslovaca per cames). Potser per tot això, el meu quasi malaltís vici de viatjar als Països de l’Est durant l’època comunista i de transició al capitalisme: Iugoslàvia, Romania, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia, Lituània… Periples on per cert vam comprovar in situ la sorprenent diferència entre els estats satèl·lits de l’URSS. Va ser colpidor passar d’una Romania miserable i famèlica en la que quasi ens deté la Militia per intercanviar articles amb l’empobrida població local (uns buscadíssims texans per artesania local, per exemple) a una Hongria on vam gaudir de restaurants sumptuosos amb violinista inclòs. Viatges que ens van robar el cor i, a mi particularment, a Kaunas, un cotxe nou de trinca.
Sessió: No iniciada
