Hi ha focs que no s’apaguen, com el de les falles del Pirineu. A banda dels sentits homenatges a fallaires morts prematurament, dues històries viscudes aquests anys m’han colpit. La Núria és a punt de fer trenta anys, va néixer amb la síndrome de Down i baixa falles a Erill amb veritable devoció, sempre acompanyada del seu amatent pare. Com no pot baixar amb els grans fa de guardiana dels petits. No té por i agafa la falla amb fermesa i il·lusió. La Montse és una dona cega, espectadora valenta a les falles de Taüll. Sense el sentit de la vista, vibra amb l’olor de la tea cremant, el soroll de les espurnes i els trossos de falla caient, els crits dels fallaires, el neguit del gos que l’acompanya i la calor del foc a prop, mentre el seu company li explica detalls invisibles als seus ulls però no al seu cor. Des que les falles van ser declarades Patrimoni de la Humanitat fa nou anys, la festa no ha parat de créixer i augmentar el nombre de baixades, fallaires i espectadors. Hi ha un relleu generacional i els més joves comencen a liderar el nombre de participants. La massificació no satisfà tothom. Ja no és aquella tradició que cada poble vivia en la intimitat de l’estiu, però foc al faro i que no s’apagui el foc.
Sessió: No iniciada
