Tota etapa arriba a la seva fi. És una realitat inherent al fet d’existir. Quan arriba el moment de donar per conclosa aquesta fase, s’obre davant nostre un buit que és tant o més gran que el salt que hem de fer per passar al següent cicle. És habitual que, a patir de llavors, tinguem por davant la incertesa del que ens espera així com dolor per tot allò que deixem enrere.
Hi ha canvis d’etapa de molt diversa índole, no cal dir-ho. Podem, per exemple, iniciar un nou projecte laboral, canviar el nostre lloc habitual de residència o tractar de seguir cap endavant mentre aprenem a conviure amb l’absència que deixa el buit d’un ésser estimat. Si alguna cosa tenen en comú aquests canvis és que, per afrontar-los, partim d’una estructura bàsica compartida i ens conduiran de la millor manera possible a un nou cicle vital en què sempre serà necessari acomiadar-nos de l’anterior.
Acomiadar-nos suposa, en primer lloc, homenatjar qui ha format part de la nostra existència. Implica assignar una importància sempiterna als qui ens van guiar, ens van ajudar i ens van voler. Un bon comiat construeix un altar en el nostre interior on albergar records sagrats. Acomiadar-nos ens ajuda també a elaborar el dol. Implica posar en funcionament els mecanismes del nostre aparell mental que ens permetran mitigar el dolor de l’absència i potenciar el millor record de qui ja ens va marcar. Ens permet recordar per arribar a oblidar, tal com bé deia en les seves paraules Sigmund Freud. Acomiadar-se també és tenir relació amb els altres. Ens construïm de petits trossets, records i moments d’altres persones. Si els nostres àtoms físics han pogut formar part, prèviament, d’un sense fi d’estructures de la nostra psique i la nostra ànima es nodreix dels altres per créixer. El comiat ajuda a encaixar totes aquestes peces alienes en el nostre propi puzle.
I perquè un comiat sigui complet l’hem de mantenir en una estricta observança del ritu. Dir adeu és tan important que ha de seguir una pauta que l’ompli de solemnitat. Hi ha fórmules generals, però a la saó de cadascú que haurà de construir el seu propi ritual de comiat envernissant cada moment d’una pàtina cerimonial.
I vist des de dalt, després de tant parlar de l’adeu, els participaré que el que subscriu no s’acomiada de moment, però sí que diu un fins després. La promesa que vaig fer al diari La Mañana de què la meva col·laboració tindria un final, avui s’ha acabat. Agraeixo enormement, en primer lloc, a l’Ignasi Calvo i al Josep Ramon Ribé per haver cregut en mi i confio no haver-los fallat en l’aposta que van fer al seu dia. Seguidament, al director actual, Francesc Guillaumet, i als directius del diari Jordi Adrià i Jordi Solana per haver refermat aquesta decisió i haver deixat expressar-me lliurement durant tot aquest període de temps. I, finalment, a tot l’equip humà del diari que m’hi ha acompanyat. Han estat deu anys omplint setmanalment aquest espai durant tots els dimecres. Vaig començar amb 36 anys amb una secció que es deia “Ara que ja soc gran”. Vaig editar un llibre amb els millors 50 articles que vaig escriure durant aquest període de temps. I quan vaig fer els 40, va passar a anomenar-se “Vist des de dalt”, que és la que ha existit fins avui en dia. Han estat més de 500 articles, que han opinat del que succeïa a Lleida, Catalunya o Espanya. Tot allò que els meus ulls observaven, la meva oïda podia escoltar, la meva ment reflexionava i els meus dits escrivien al teclat de l’ordinador. Desitjo que hagin gaudit de les meves lectures i hagin pogut reflexionar dels seus continguts. Confio en veure’ls aviat i els esperaré on sempre he estat. Els hi estic molt agraït per tot plegat!
