Sabíeu com acaba en realitat el conte de la Blancaneus? Doncs que a la malvada madrastra la fan ballar fins a la mort mentre porta unes sabates de ferro roent. I sabeu què li passa a la innocent Caputxeta? Doncs que el llop se la menja. I ja està. El caçador arribaria uns anys després amb els germans Grimm. Ens podem estendre més encara: la Sireneta es queda sense príncep i es converteix en escuma de mar, el soldadet de plom que només tenia una cama acaba llençat al foc, i el Pinocchio de Claudio Collodi, conserva la seua forma de marioneta cadàver després de convertir-se en un nen real.
En un món terrible com era el d’abans –per molt que ara ens entestem a creure que estem vivint la pitjor època de la humanitat– les ensenyances havien de ser aquestes: no parlis amb desconeguts, no vulguis ser més del que et mereixes, ningú tindrà compassió de tu, sigues obedient. En un món sense seguretat, els advertiments havien d’entrar amb el terror boca orella i de pares a fills. Avui dia no se’ns acudiria explicar als nostres infants que la bruixa de Hansel i Gretel havia encès el forn per coure els nens i cruspir-se’ls, o que les germanastres de la Ventafocs es tallen una, el taló, i l’altra, un dit del peu per poder posar-se les famoses sabates. Compte: no ho feu; potser es posarien a riure. És cert que la censura popular i el mateix Disney van ajudar a endolcir aquestes històries dirigides originàriament no només als més petits sinó a qualsevol que parés l’orella. Ara ja no acceptem la crueltat com a instrument alliçonador. Volem que el món millori almenys en el terreny de la invenció. Que el món que mostren les històries d’abans fos tan cru no justificaria que ara les expliquéssim tal com les havien inventat.
Tanmateix, els missatges que amaguen algunes cançons populars han trigat bastant més a ser identificats com a nocius. Es veu que allò que volen encolomar-nos amb música és més fàcil que se’ns instauri al cervell. Segurament aquest va ser el primer origen de les falques musicals o jingles, si volem ser més moderns. Us convido a fer una repassada a les lletres de les cançons que escoltàveu de petits i les que heu cantat vosaltres mateixes als vostres descendents en un intent de transmetre el nostre primer patrimoni artístic. Trobeu una lletra que no sigui sexista, ni sàdica, ni discrimini les nenes lletges. Ben poques en salvaríem de la crema. La lluna, la pruna? Aquesta podria passar la censura. I també el gegant del pi i cargol treu banya. El gall i la gallina? Doncs no. El gall li fa un petó perquè vol, sense consentiment. El pobre marrameu de la cançó es mor perquè li peta una castanya als morros –fa pena, encara que tingui una marrameua que li cus tots els mitjons–, el borriquet que no vol llaurar dret necessita una bastonada, i el lleó de la cançó està a punt de rebre un tir perquè hi ha un nen que diu que és bon caçador. A la plaça fan sardanes –canta la Caterineta– mare deixeu-m’hi anar, pero al final de la cançó rep una pallissa per part del seu pare. El senyor Ramon enganya les criades i el barquer li diu a la noia que li demana el preu que les nenes boniques no paguen diners. Les nenes maques al dematí s’alcen i reguen el seu jardí… l’obediència les fa més maques? I el pobre Joan de l’hort, que es mor i com que no hi cap li han de tallar el cap, el peu, el ventre. Moros venen, moros van… no sé si es políticament correcta. Don Federico, La novia de Pepe i En la calle veinticuatro, tres exemples de normalització d’agressions i humiliacions. Afortunadament, les cançons ara ja han de passar un filtre, almenys a les escoles i a les festes populars. Son explicades pels docents o bé adaptades, i en alguns casos censurades i substituïdes per cançons composades per grups actuals. No és cap paranoia, com diuen algunes veus. Que la societat fos així fa cent anys o més no vol dir que ara l’haguem de cantar amb alegria. En el fons de les dues censures, hi ha el mateix desig noble, i és voler que el món sigui millor per a qui ve al darrere. Si més no, en el pla teòric, que ja és el primer pas. I tot això és tan veritat, que potser mai no ha passat.
