Un vídeo mare i filla. Mare, es mira al mirall i tocant-se la panxa: “Ai Déu, mira la panxa, que lletja que estic. I el pèl, horrible”. La filla mirant des de la porta. Mare (a la cuina): “No vaig comprar formatge per a l’omelette, i jo sabia que havia de comprar el formatge. Que idiota que soc”. La filla de nou mirant des de la porta. Filla: “Vaig posar Japó sense accent, i jo sabia que anava amb accent. Que idiota que soc”. Ara la filla mirant-se al mirall: “Quina panxa i quin pèl”. Mare: “Ai Déu et demano disculpes. Em vaig oblidar soc un desastre”. Filla: “I jo, que em vaig oblidar el tàper al col·legi, soc un desastre”. Ara la nena asseguda en una escala de braços plegats sobre les cames i el cap mig amagat entre els braços i paraules que surten. Ens escolten sempre, encara que creguem que no. Si no volem que parlin així d’ells. Comencem a no castigar-nos i parlar millor de nosaltres mateixos. Els pares són un referent. Els nens solen fer el que veuen. Quin exemple vols per als teus fills? No tot és culpa dels pares, els nens a una edat decideixen el seu propi camí. Tindràs un fill? Revisa com estàs funcionant diàriament. La mare s’autocastiga i la filla ho veu. És realment necessari flagel·lar-se així? O podem entendre que un oblit el pot tenir qualsevol? No t’agrada el teu cos o el teu pèl, tal vegada és real o tal vegada tens un altre problema darrere. Un psicòleg sempre pot ajudar.
Sessió: No iniciada
