Desprès dels infortunis que relatava divendres passat i que em van eclipsar tota una quinzena, em venia de gust sortir a donar un tomb. Seguint amb la idea de no fer res productiu, vaig defugir totes les propostes de caminades programades. Incloses les proposades per les “Andarinas de Cerler”, grup amb el que comparteixo afinitats i complicitats. Segons elles, s’ha de fer el cim, sí o sí. Res més lluny de la meva intenció. Vagarejar, caminar sense rumb, sense crear-me expectatives, és el que vull. Rendir-me a la voluntat tranquil·la de perdre’m entre boscos i paisatges per plaer. Feliços e improductius passejos…
Començo a caminar perquè sí. Un peu darrera l’altre i… sola!! Quan fa una estona que passejo, la calma s’ imposa. Cabòries, tristeses i enyorances s’esfumen entre els arbres, com la boira. ¡A fer punyetes els enrenous socials i els estímuls obligats! Li he regalat a la meva neta una preciosa versió il·lustrada de l’Orgull i prejudici de la Jane Austen, tot recordant-li que l’Elisabeth, la prota, surt a passejar tots els dies, refugiant-se en bells paratges per pensar i entotsolar-se. No tot ha de ser bregar amb la penya. ¿Somio truites en pensar que, amb aquest gest, puc inculcar a una adolescent enganxada al mòbil el plaer del caminar per caminar? El temps ho dirà. Parlant del pas del temps i d’inculcar hàbits, m’hauré de sincerar i admetre que, en una d’aquestes passejades, la improductivitat que m’havia proposat se’n va en orris. En una clariana del bosc em sorprenc escorcollant unes roques i la vegetació que les rodeja mirant de posar-los nom. Per molt que m’he entestat en no fer res, el gens paterns s’imposen. El pare, mestre a Castelldans, em va transmetre el costum d’encuriosir-me per tot el que m’envolta. Aplicant allò de les excursions educatives, durant les tardes escolars ens feia sortir al camp perquè entréssim en contacte directe amb la natura a través de la pell, els sentits i la raó. M’agradi o no, he d’admetre que s’ha acabat l’estar desconnectada la resta de les vacances…
En trec profit. No vaig poder veure l’eclipsi de sol, però el de lluna promet estar a l’abast. Malgrat que altre cop uns núvols pretenen enterbolir-lo, no se’n surten. I al bell mig de la nit sarllerenca, la nitidesa d’un cel que sembla haver estat netejat amb Glassex em permet contemplar amb tots els ets i uts com la lluna es fa fonedissa.
