Una de les formes més interessants de comunicar-se col·lectivament és una exposició. És una acció imprescindible pels artistes, col·leccionistes o creadors diversos que necessiten donar a conèixer la seva obra, i per tant és també un espai per a educar el gust i descobrir tècniques i pràctiques que s’aprecien molt millor en viu que no per mitjans telemàtics: la textura, l’ofici, la suggestió… no són les mateixes en versió virtual.
També són un mitjà per destacar idees, personatges, memòries o voluntats. Per això tota mena d’entitats i institucions les organitzen. És una manera d’estimular complicitats, de retre compte o de captar interessos. Els Museus hi destinen sempre un espai que, a part de la col·lecció permanent, permet un discurs diferent que pot ser complementari, d’intercanvi, de tema especialitzat o de selecció dels fons propis, en una realització més efímera però no per això menys important.
Hi ha, com dèiem, un valor afegit de col·lectivitat. L’exposició és una proposta temporal que convida a parlar de tot a partir de la contemplació o de la sorpresa que ens pugui produir. Participem de l’efecte i tenim un espai per dir-hi la nostra i per compartir.
Potser per això, perquè el compartir no interessa, ens falten espais per exposar. Abans les institucions tenien sales d’exposició, ni que fos per parlar d’elles mateixes, i s’han anat perdent. Col·legis professionals, estatges de l’administració o centres d’estudi han oblidat aquesta oferta. Altres l’han professionalitzat i només programen producció pròpia. Queden poques entitats culturals amb sala pròpia. Tenim vestíbuls variats que a vegades s’utilitzen, i no hem d’obligar alguns equipaments a cobrir funcions que no els són pròpies.
Falten llocs per exposar, per les produccions itinerants que ens situen al mapa del país i justifiquen la despesa amb la seva difusió. No n’hi ha prou amb els museus, un parell de galeries i quatre entitats. Falten sobretot llocs públics i oberts a l’acollida de la creativitat local i visitant. Que es vagin tancant no és una bona notícia. Encara són molts, massa, els nostres conciutadans que no entren mai a una exposició ni tampoc a un museu. Tant si són de sempre com nouvinguts, molts no es senten interpel·lats. Pensen que això no és per ells, ni com a públic ni molt menys com a protagonistes de la seva activitat o partícips de la seva gestió. Una tasca pel futur que hauríem de corregir i cuidar ara.
