Primera hora del matí a la sala d’espera de les consultes d’urologia d’un hospital. L’home, després de beure aigua a dojo perquè ha de fer una prova en què cal orinar, es dirigeix a l’hora convinguda a les infermeres, però resulta que no en té ganes. Li diuen que s’esperi i que avisi quan en tingui. Els deus no l’acompanyen perquè, una hora més tard, quan li arriben per fi les ganes, resulta que llavors li expliquen que hi ha cua. Finalment, gairebé tres hores després del seu aterratge a l’hospital pot buidar la bufeta i completar la prova. Tot i el patiment dels minuts finals, tres hores en una sala d’espera donen per molt. Va poder comprovar amb qui compartia sala. Homes grans neguitosos passant l’estona entre pantalles, la del mòbil i les que informen del torn de visita. Va comprovar que hi ha pacients impacients i sense educació que es dirigeixen a les infermeres –aquestes amb paciència il·limitada– amb amenaces. Colpidor era el cas d’una persona que demanava nerviosa però amb bones paraules un i altre cop gairebé compassió perquè l’atenguessin, ja que si no “perdré el cotxe de línia i ningú més pot anar a buscar lo xiquet a l’escola”. Hi havia gent de tota condició: gent que es pixa a la sabata, gent que pixa alt, gent que pixa colònia i, malauradament, massa gent que pixa fora de test i, segurament, algun pixapins. El matí va ser entretingut i l’home, a més, va marxar content: li van dir que pixava “bé”.
Sessió: No iniciada
