Des de fa una colla d’anys, i només en els entorns culturals de la llengua i la literatura, ens arriben obres i voluntats artístiques de l’àrea occitana, (quasi mitja França i part d’Itàlia en termes estatals), amb qui ens podem identificar en moltíssimes realitats culturals i profundes referències històriques però especialment a causa d’una llengua ben propera a la nostra. Aquell bell parlar trobadoresc que és una part fonamental de la nostra literatura, aquell llemosí dels poetes de la Renaixença, aquell Mistral o l’obra de Robert Lafont que ens emmirallen, cadascun en el seu temps i la seva veritat… i la revifalla de l’aranès, el nostre occità proper, i l’únic reconegut, com a mínim sobre el paper, com a llengua oficial d’un territori tangible.
Ens arriben aquestes obres en unes acurades edicions restringides als incondicionals i en estudis lingüístics que els corrents universitaris majoritaris no cultiven de cap manera i sembla fins i tot que rebutgin. Tot plegat, res que toqui la moral, ni la fibra, dels ciutadans normals que ni ho saben o ho veuen molt lluny.
Però també ens arriben les cançons, un espai creatiu que ha permès mantenir la llengua de pares, avis i besavis i convertir-la en mitjà de transmissió d’idees potents, missatges resistents i reivindicacions imprescindibles. El mercat musical majoritari en anglès o castellà mal parlat i malparlat, cedeix un petit espai a algunes creacions i llengües minoritàries. Fins i tot el francès i l’italià de sòlides trajectòries i exemples espectaculars en el món dels cantautors, han esdevingut idiomes minoritaris al mercat mundial. Si les cançons i els poemes –que en origen eren el mateix– tenen aquesta capacitat de commoure, també porten l’evocació d’una cultura en risc.
Enguany, amb bastant d’encert, la proposta de la setmana occitana que s’ha celebrat a Lleida, sota el paraigua de l’IEI, ens ha presentat la cançó en diferents matisos i madureses, del cantautor reconegut al xerraire irònic, de la bella trobairitz als destralers d’un país invisible…tot plegat, com si tornéssim a parlar dels antics poetes trobadors de la terra, dels joglars del sirventès i les ironies més agressives o de l’amor, que sempre serà cortès malgrat les modernitats.
I això passa perquè ens cal repetir. No hem aprovat l’assignatura. No ens hem fet capaços, a banda i banda de la frontissa pirinenca del gran potencial cultural que hem de compartir si no volem desaparèixer. Hem d’assumir positivament les difoses variants de les llengües germanes sense estat, i hem d’estar més amatents a allò que passa a prop, perquè allò altre ja ens ho han venut sense comprar-ho.
Alguns creiem i repetim que Lleida és la primera ciutat occitana fora d’Occitània, i això, a més d’una veritat històrica i cultural que ens hauria d’enorgullir, també és una veritat econòmica i social que ens hauria d’enriquir. Per més que els qui manen ho volen obviar, l’Europa real és la dels pobles, les llengües i les cultures. La que és capaç de regalar-se mútuament poemes i cançons i saber que, poc o molt, els compartim. Potser seria hora de cantar-ho més ben harmonitzats. Gràcies a totes les persones que ens ho han recordat des d’Oc Cultura.
