Si bé en els darrers anys s’hi ha guanyat, Catalunya encara està lluny d’aconseguir l’equilibri territorial. Pobles petits estan fent esforços per no quedar despoblats. A Barcelona i a l’àrea metropolitana, que representa el 2% de la superfície de Catalunya, hi viu més del 42% de la població i augmenta; i al seu voltant hi ha la majoria d’empreses i indústria. Seria bo si la salut i qualitat de vida dels barcelonins fora superior a la dels habitants d’altres poblacions, però no és així.
Viure rodejat d’asfalt ofega. Moltes persones senten la necessitat vital de sortir a “airejar-se” al camp o a la platja. Cada cap de setmana es formen cues per sortir de la capital semblants a les formigues sortint del formiguer. Els val la pena passar molt de temps a la carretera abans d’arribar a destí.
La majoria de llocs de treball i d’indústria catalana està ubicada prop de Barcelona. Resulta lògic, doncs, que consumeixin molta aigua, sigui per a viure, sigui per la indústria.
Degut al canvi climàtic vivim una època de sequeres perllongades, alterades per catastròfics grans aiguats. Amb optimisme podem esperar que en uns quants anys deixem de malmetre la nostra casa comuna, el planeta. Mentrestant s’ha d’aconseguir que tothom tingui l’aigua suficient per viure i desenvolupar-se.
Fer arribar l’aigua als terrenys de cultiu costa diners als pagesos; no ho paguen tot les administracions. És com si als barris de Barcelona als que se’ls fa arribar una parada del metro, l’haguessin de costejar en part els seus habitants, cosa inimaginable pels governs, però “natural” fer-ho pagar als pagesos.
Degut a la problemàtica de la sequera, ara es torna a insistir en traspassar aigua cap les conques internes. ¿No es recorden els problemes de l’any passat? Els aliments que produïm son essencials per a viure i estratègia de país, consumint-se la majoria a Barcelona.
La solidaritat entre territoris és fonamental, cohesiona la nació, però tothom s’ha de veure beneficiat. Sembla lògic que si hi ha prou aigua a la demarcació de Lleida es faciliti aquí la instal·lació d’indústria, el que comportaria un augment del nombre d’habitants, aconseguint descongestionar barris de Barcelona. ¿L’única solució és abocar-hi la nostra aigua, provocant el creixement de més població i empitjorar la seva qualitat de vida, dificultant l’equilibri territorial? Suposo que els nostres representants polítics defensaran el nostre territori i pagesia i, si per la urgència no hi ha cap més remei que enviar-hi aigua en algunes temporades, fer que paguin un preu adequat per cada litre d’aigua que si trasbalsi. La bona voluntat començaria per tractar-nos igual que a Barcelona, no fer pagar per les infraestructures ni pujar el preu de l’aigua que arribi, com està passant en els pagesos que reguen del canal Segarra-Garrigues, tant maltractats des de fa anys, i ara fer pagar part de la modernització del Canal d’Urgell. Confio que es reverteixi la situació i el seny i la solidaritat bilateral acabi imposant-se.
