Mitjans de setembre. Sola qual mussola. Asseguda sota un pi sarllerenc. Abandono les novel·les i m’endinso en llibres d’assaig. N’escullo un com anell al dit. Entro en període de compressió social. Toca enfrontar els temps: El arte de vivir (en tiempos difíciles), Alianza Editorial. No és d’autoajuda. Esdevé una petita joia que recopila els pensaments d’Epictet, filòsof esclau, per tant estoic, de l’època romana. Expressen de manera senzilla i sense embuts les inquietuds de qualsevol ciutadà a peu (ell que anava coix!), per la Roma del segle II. I pel globalitzat món del segle XXI. Què no? Si els dic: inestabilitat política, multiplicació de les guerres, individualisme ferotge, sincretisme religiós i crisi demogràfica, sonarà que estic parlant d’ara i aquí. Eren, però, temes que preocupaven als contemporanis d’Epictet. I ell els donava, ens dona, receptes per sobreviure en un món canviant, confós i fins i tot hostil…
Com a estricte estoic, Epictet no era venedor d’optimisme. Tocava de peus a terra. Deia que desenvolupéssim la capacitat per assenyalar diferències entre el que és valuós i el que o no, entre el que pot i el que no pot canviar: “No pretendas que lo que ocurre ocurra como quieres, quiere lo que ocurre tal como ocurre y te irá bien”. En defensar el dret a la llibertat, a la que considera quelcom interior, ens diu que aquesta desapareix quan la supeditem a l’opinió dels altres, a la posició social o al bens que tinguem: “Cuanto menos tengas, más libre serás” avisa, coincidint amb el cínic Diògenes. Per tant, la llibertat res no té a veure amb la riquesa, sinó amb la independència. També que és lliure qui aconsegueix dominar les seves passions i l’ego: “Es necesario mantenerse en guardia contra uno mismo, igual que contra un enemigo”. Opinadora com soc, m’agrada quan diu que el que ens pertorba no són les coses, sinó l’opinió sobre les coses. I posa un exemple: “La opinión que tenemos de que la muerte es terrible, es lo que es terrible”…
M’apunto al postulats estoics per no viure, o morir, com una imbècil que ignora que ho és. Vull resumir-los en dos, però me’n surten tres: 1) No siguis ploramiques, nena. Si no pots fer-hi res, entoma les coses com són. 2) L’ego és el pitjor enemic. 3) Si permets la corrupció de les institucions, o la contaminació, la primera perjudicada ets tu. Compte, doncs, amb els polítics professionals. Fixa’t en com caminen.
