La meva mare, quan algú preguntava “què hem de fer?”, responia des de la saviesa del refranyer: “Vendre la casa i anar a lloguer”. Vaig néixer a dalt de la Serreta. Quan havíem d’anar al centre de la ciutat dèiem “vaig a Lleida”. Per arribar-hi calia baixar per carrer Canonge Brugulat, costerut i sense asfaltar, que els dies de pluja era un fangar. A casa vivíem el padrí, la padrina, el pare, la mare, la tieta Carme i jo. La tieta era vídua i la pensió que cobrava d’haver treballat en una fàbrica de sifons no donava ni per fer cantar un frare. En aquella època ningú parlava de “crisi habitacional”. Era normal que en un habitacle visquessin dues o tres generacions. A Catalunya, molts immigrants es feien ells mateixos la casa als afores. Alguns assentaments espontanis han esdevingut barris importants com els Mangraners. El primer neguit entre el jovent que volia independitzar-se era pagar la hipoteca del pis a un interès de més del 15%. “Crisi habitacional” n’hi ha hagut sempre i les solucions han arribat tothora amb un conjunt de mesures. Mai amb un cop de decret barrim-barram a marxes forçades perquè han desnonat a Maricarmen. El cas de l’anciana de Madrid és la demostració del fracàs d’una societat que no sap on va. Un model social que ofereix feina on falten habitatges i on regalen cases on no hi ha feina. Un model que no valora el sacrifici i l’estalvi. Un model on el negoci està per damunt de la solidaritat i els sentiments. Una societat amb massa defectes per arreglar-ho tot de cop i volta amb un decret.
Sessió: No iniciada
