Quan et trobes algú que fa temps que no veus i que sap de la teva vida, les teves dèries i els teus vicis i aficions, amb quatre preguntes en té prou per ficar-se al dia: la família, ‘La Mañana’, i si ‘encara fumes?’ i ‘encara vas al Lleida?’ Aquesta última és la interpel·lació d’aquells que, en algun moment de la seva vida, van gaudir i patir l’experiència de ser seguidors del Lleida, de l’històric i dels seus successors, fins que van deixar de ser-li fidels. De fet, podríem classificar la gent de Lleida segons la seva relació amb el club de futbol de la ciutat. D’una banda hi ha els 2.000-3.000 incondicionals, els de sempre, els de pedra picada, que sumen també un prolífic grup d’adolescents i joves que ostenten el mèrit d’anar al Camp d’Esports malgrat no haver viscut cap ascens ni haver vist mai l’equip en categories superiors. Després hi ha els indiferents, bé perquè no els agrada aquest esport, bé perquè només entenen el futbol si és per ser a l’elit i aspirar al màxim. I el tercer grup, el més nombrós, és el dels ex, gent que anava al camp i que un dia va decidir no tornar-hi més per casuístiques ben diverses: el fred i la boira de l’hivern, la quota anual, les circumstàncies familiars, els desacords amb les gestions directives o les decisions tècniques, o simplement pel joc de l’equip o de la categoria. Són tants que, si el Lleida no els hagués perdut pel camí, probablement no hauria entrat dues vegades en liquidació. No sé on ressorgirà el club, potser a Quarta catalana, però si algú em pregunta ‘encara vas al Lleida?’, contestaré com sempre, allà on sigui l’equip. “I tant”.
Sessió: No iniciada
