Pels volts de Nadal, aquesta és una pregunta que els pares i mares d’infants que encara no han superat l’envejat estadi d’innocència han d’escoltar amb certa freqüència. Generalment l’emissor és una persona adulta amb certa relació amb la família, però no tanta com per saber en tot moment l’estat de gràcia de la criatura. Aquest pronom “ho” de la pregunta (que no és pas un pronom feble com creuen alguns sinó un mot carregat de contingut) engloba tota la màgia de l’època nadalenca que, curiosament, comença més matinera any rere any. Creu que un tronc mal tallat o en el seu defecte un producte de plàstic, serà capaç d’empassar-se totes les peles de la fruita i alguna galeta que algú li ha donat d’amagatotis, i transformar-ho en un reguitzell de regals? Doncs sí, s’ho creu.
No sempre és ben rebuda aquesta pregunta. Sovint és inquisidora i té com a objectiu poder classificar la criatura creient en anyell innocent o persona amb estat mental superior i davant la qual ja no haurem de fer, per obra de la raó, més ganyotes nadalenques al seu davant. La pregunta clau per saber si s’ha superat l’estadi de gràcia l’he fet jo mateixa massa sovint, ho he de reconèixer. A la mare de la veïneta que ens fa riure tant: a la padrina que porta un infant a cada mà; als pares joves amb qui he coincidit en una fira de troncs. Cada resposta ens dona una radiografia de l’estat de transició mental dels privilegiats protagonistes de les festes mes absurdes i fascinants del calendari: Sí, encara s’ho creu tot. No ho sé, em sembla que fa veure que s’ho creu. Ja ho sap; aquest any l’hi hem explicat.
Tant és que aquest ho de encara s’ho creu o de ja ho sap es refereixi al Tronc de Nadal, al Pare Noel, a Santa Claus o als elfs (criatures de la mitologia nòrdica recentment importats). S’ho creuen, perquè aquest és l’imaginari que han heretat dels adults, éssers totpoderosos. Ho creuen perquè és meravellós. Ho creuen, però no arriben a creure-hi perquè aviat s’adonen que la vida no és tan màgica com els han explicat i han de deixar lloc als anyells recent arribats. Haurà estat una creença sublim i fugissera que s’esvairà fins que els toqui fer el paper de progenitors, tietes o padrins.
La setmana passada vaig visitar una de les catacumbes més importants de Roma. Tres capellans joves amb un dolç accent sud-americà es van unir al nostre grup. El seu abillament negre, d’impecable estètica, com els seus modals, destacava entre els grup de turistes de parla castellana amb accent i estètica nacional. Al llarg del recorregut de les humides galeries, queda clar que ells no son visitants i prou. Són pelegrins, i els seus rostres adquireixen una certa transfiguració davant els sepulcres dels màrtirs que van ser perseguits per processar la seua fe. Pregunten per Sant Calixto, per Sant Tarsici, per Santa Filomena i no sempre el preparat guia és capaç de donar una resposta precisa. En un moment donat, el nostre grup entra en una cripta. En un sepulcre situat a ran de terra, hi jeu l’estàtua de Santa Cecília, procedent de família noble i martiritzada per no voler abandonar la fe cristiana. Amb discreció però amb decisió, els tres joves s’agenollen a terra i besen les mans de la Santa abans de continuar la resta del recorregut. A ningú no li estranya. Clar, ells son creients, és a dir que no tan sols s’ho creuen, sinó que hi creuen. Creure-hi és l’estat superior de creure-ho, encara que el pronom s’hagi transformat en feble. Creuen en el Deu omnipresent, en els àngels i els sants, en els miracles. En la Resurrecció, en la Santíssima Trinitat, en la vida eterna, i potser en l’infern. I hi creuen perquè un bon dia van ser adoctrinats i instruïts per altres creients, ja en ple segle XXI. Pels segles dels segles.
Ah, no he oblidat pas els Reis d’Orient. O Reixos de Ponent. Espero que, en aquests, tots hi creiem. Perquè cal començar l’any amb innocència i il·lusió. Amén.
