La directora de cinema d’Almacelles Gemma Capdevila, que va treballar amb Carla Simón a ‘Alcarràs’, ha estrenat el seu últim curtmetratge, ‘Mai oblidis que t’estimo’, una obra sobre la música i l’Alzheimer, seleccionada per al prestigiós festival de Clermont-Ferrand, a França.
Com vas començar i com ha estat la teva trajectòria fins al moment?
Vaig estudiar Cinema i Televisió (URL) i em vaig especialitzar en Direcció de Cinema a Escac. Sempre m’ha interessat conèixer les històries de la gent del món. Amb 22 anyets, vaig marxar a Austràlia amb una càmera i una maleta, on hi vaig viure dos anys. En tornar, vaig fer un curs de Fotoperiodisme que em va portar a Ruanda, on d’allí naixeria el meu primer documental ‘Generación 94’, que explica la història de tres nois que van néixer durant el Genocidi de 1994. Sabia que aquest era el meu camí i que m’omplia molt explicar històries per sanar. Així vaig endinsar-me durant dos anys en ‘L’habitació’, un fotollibre que retrata la història d’una habitació que tinc a casa la meva padrina que roman tancada des de fa quaranta anys. És l’habitació de la meva tieta Teresa que ningú més en va parlar després de la seva mort quan tenia divuit anys. La segona generació hem crescut amb les ganes de saber qui era. I d’aquí en surt aquest projecte. A banda d’això, he dirigit el curtmetratge ‘Grietas’, i ‘Herencia’. I el videoclip musical ‘Dir-te adeu era això’.
Com va ser treballar amb Carla Simón a ‘Alcarràs’?
Veure la Carla Simón treballar és un exemple que amb constància, discreció, exigència i visió el cinema pot arribar on sigui. Era el primer peu que posava jo en una producció d’aquesta índole i em va reafirmar la meva forta passió per formar part del cinema, tant en les meves pròpies produccions com la d’altres que siguin dirigides o creades per dones. De fet, a banda d’escriure i dirigir, també formo part de l’equip de direcció de curts i pel·lícules dirigides per dones.
D’on sorgeix la idea de ‘Mai oblidis que t’estimo’? Què vol transmetre?
Sorgeix de la Família Colomer, del Liam Colomer i el Nil Colomer. Fa deu anys que fan vídeos de Nadal per la família, donat que ells viuen fora i és la forma de fer-los reunir ‘virtualment’. Aquest any van voler fer un pas més creant una obra de cinema. És un homenatge a la seva àvia Anna i el que pretén transmetre aquesta història és la vinculació de la música per fer connectar a un malalt d’alzheimer amb el seu passat. És una història basada en fets reals, donat que el Liam i part de la família són músics.
Com va ser el procés de rodatge i producció?
Han passat dos anys des que vam començar. El rodatge, en tractar-se d’un projecte de baix pressupost, va ser molt dur. Van ser 48 hores pràcticament sense dormir. M’agrada deixar-me la pell en cada projecte que dirigeixo, però també en soc conscient que a mesura que vaig creixent professionalment en aquest sector, hi ha coses que han d’anar canviant. Quan comences, estàs disposada a tot, a fer-ne les hores que calgui, però ara vist amb una mica més de perspectiva, hi ha coses que ara faria diferent. La producció exterior
ja va ser més relaxada, però no per això menys demandant. Ha sigut diària, durant 1 any, d’anar orquestrant a tot un equip per fer-la realitat.
Has dirigit intèrprets com Imma Colomer o Miquel Sitjar, que han estat a les ordres de grans cineastes
Una de les millors coses que m’emporto del projecte. Un curt és breu de gravar i sembla que no hi puguis generar aquesta cosa de familiaritat que evoca el temps i la convivència. Però en estar en contacte tot aquest temps, hem creat una petita família. Quan veieu a l’Imma i al Miquel en pantalla veureu el plaer que he tingut de dirigir-los. No va ser fàcil per les circumstàncies del projecte: eren dos dies de rodatge molt intensos, s’havien de desplaçar de Barcelona a Lleida, i havien d’interpretar dos personatges complexos. Va ser intens i, com a exemple de dos actors amb experiència i professionalitat, van estar a l’altura durant aquests dos dies malgrat fer-los matinar tant.
Vau fer una campanya de micromecenatge. Està molt complicat el món del cinema per als més joves?
Quin tema, aquest. Sí, el Liam i el Nil van voler aconseguir algo de pressupost perquè això tingués els seus efectes en pantalla. És molt complicat, però només hi perdures d’una forma: si et treballes molt mentalment i si veritablement t’hi dediques perquè per tu és una necessitat i/o una passió molt gran. Aprofito l’ocasió per fer una crida a la Diputació de Lleida perquè doni suport a aquest talent de Lleida que ens hem vist amb la necessitat de marxar fora per obtenir les ajudes per poder aixecar projectes i que, a mi personalment, em faria molta il·lusió que la meva primera pel·lícula (que ja està en mans de laboratoris de guió) s’aixequés aquí casa.
A més de la carrera com a directora, formes part de projectes com 3Bandes
Les tres germanes que hem format 3Bandes, som tres ànimes inquietes, apassionades de la cultura. Les tres ens hem format amb carreres que giren entorn la cultura i quan vam tornar a Almacelles amb la pandèmia, vam veure que no ens podíem quedar tancades i amb els braços creuats. Vam voler crear una finestra que arrossegués la cultura cap a les zones rurals. Que la gent d’Almacelles, Lleida i voltants, pogués també tenir accés a ella a la cultura sense haver-se de desplaçar a les grans ciutats.
Quins projectes tens en un futur més pròxim?
Després de quatre anys, aquest mes de març es farà realitat ‘La plaga’, una història que he escrit i dirigiré, i que ja compta amb el finançament de la Generalitat i esperem que també el de la Diputació. I ara mateix estic escrivint la meva primera pel·lícula, que ja està en mans de Fosca Films, que encara no em deixen desvelar el títol. També estic muntant el documental ‘Em vaig despedint’, una història que recull imatges del meu avi que porto gravant des de fa deu anys i que tracta sobre com les meves germanes i jo, ens trobem convivint amb la vellesa i com l’afrontem a mesura que aquesta es va fer més evident i va fent més mal. A nosaltres, a ell, i en especial, a la meva mare, que porta cuidant-lo tota la vida i s’adona de com ell va marxant. És un documental que està buscant finançament i aprofito per fer una crida també a productores que vulguin adherir-se.
