El Tribunal Suprem ha donat a conèixer les tres sentències del ple de la Sala Tercera que el passat 6 de novembre va aprovar per 15 vots a 13 que fossin de nou els clients –i no els bancs, com havia fixat a l’octubre- els que paguessin l’impost de les hipoteques. Aproximadament el 75% del text es destina a recollir els vots particulars dels magistrats crítics i posa de manifest el fort desacord que va existir durant els dos dies de deliberacions. Dotze magistrats signen sis vots particulars molt crítics amb la decisió majoritària de tornar a canviar de criteri i creuen que això ha generat una situació de “desconcert”, que la confiança de la societat en el tribunal “queda greument trencada” i s’ha generat inseguretat jurídica. Defensen que les tres sentències de l’octubre estaven ben argumentades i que el màxim tribunal espanyol no pot dir “una cosa i la contària en pocs dies”.
Les tres sentències resultants del ple dels dies 5 i 6 de novembre -de més de 180 pàgines cadascuna- reflecteix la divisió que va patir la Sala Tercera a l’hora de fer la votació. Finalment, es va imposar per 15 vots a favor i 13 en contra retornar al criteri d’abans de l’octubre (vigent durant més de 30 anys) i mantenir que havia de ser el client –i no el banc- qui havia de pagar l’impost d’actes jurídics documentats. La secció segona de la Sala Tercera havia dictat tres sentències a l’octubre on establia un canvi i determinava que havia de ser el banc qui pagués aquest impost. Una decisió que el president de la sala, Luís María Díez-Picazo, va elevar al ple tot i tractar-se de tres sentències fermes.
El Suprem creu que la sentència que feia pagar l’impost de les hipoteques al banc era “radical” i poc justificada
El ple de la Sala Tercera del Tribunal Suprem ha defensat el fre al canvi de criteri de l’octubre sobre l’impost d’hipoteques, que determinava que era el banc qui havia de pagar la taxa, en considerar-lo “radical”. En tres sentències fetes públiques aquest dimarts, el ple de l’alt tribunal ha argumentat que el “dràstic viratge jurisprudencial” no tenia prou fonament en relació a la doctrina anterior que té “dècades” i descriu com “inveterada i sense fissures”.
Els tres escrits del Suprem, que resolen els recursos que tenien sobre la taula, afirmen que el canvi de criteri no tenia una “justificació” suficient i avalar-lo podia portar a “l’arbitrarisme judicial”, ja que responia “només a una diferent interpretació” de les mateixes normes aplicades fins aleshores.
Sessió: No iniciada
