Ja estem amb les de sempre. Pensava que musicalment ens havíem anat desprenent dels complexos, però sembla que són molts encara els que opinen que els grups ‘guiris’ sonen diferent, és a dir, millor. Aquesta conclusió sorgeix de les últimes visites d’artistes procedents de més enllà de les nostres fronteres, gràcies generalment a la iniciativa privada.
No crec que es tracti d’actitud, ni de tècnica, ni tan sols de virtuosisme innat. Potser és degut a la predisposició de l’escolta per part de l’oient. És clar que tractant-se de rock’n’roll tot sona millor en anglès perquè és així com ens han habituat els ‘monstres del rock’, però no ha estat en va l’esforç realitzat pels músics d’aquestes latituds convertint en alguna cosa amb personalitat pròpia un gènere sorgit a les entranyes de la llengua de William Shakespeare. És clar que quan vénen forans enganxen normalment més, però també són humans i toquen els mateixos instruments a l’hora de saltar a escena.
El caràcter també es constata a l’hora de deixar-se la pell en un concert, però segueixo opinant que tan digna és una bona banda espanyola que una estrangera, afirmació que m’atreveixo a fer extensiva amb els grups catalans -excepció feta amb molts dels ‘artistes del règim’- i, per descomptat, lleidatans, alguns amb un nivell molt alt. No és cap ximpleria que alguns músics de la ciutat que compartim siguin requerits en festivals, gires i fins i tot com a teloners d’algun dels grans, no només de rock, sinó de jazz, blues i el que es terci dins del còmput de la música de qualitat.
Per això, cal esperar que ja ningú es qüestioni si els ‘guiris’ sonen millor… Oh yeah!
