Fa seixanta anys, el destí preferit de la gent de Lleida per anar a passar el dia a la platja era la Pineda. Molt poca gent tenia cotxe. S’hi havia d’anar en autocar. El vehicle més habitual era un Leyland anglès amb el volant a la dreta que conduïa Lluís Canicer, amb el suport de la seva dona, la Carme, que seia a l’esquerra per avisar el Lluís si venia algun vehicle de cara. El valor primordial de la Pineda per als domingueros de l’època és que tenia pins. És a dir, tenia ombra. Sota els pins de la Pineda, la mare parava les estovalles a terra. Dinàvem asseguts sobre la barreja de sorra i pinassa. L’entaulat natural amb la brisa del mar convertia la truita de patates i l’amanida en un banquet. El país va progressar. Va arribar el 600, el Gordini, les vacances de lloguer, el primer apartament als Tecavi i el dúplex al Proa. La segregació de Salou i Vila-seca va ser el millor que li podia passar a la Pineda. Fins aleshores, la Pineda era la platja pobra de la Costa Daurada. Des de llavors, la Pineda ha estat contemplada com l’única platja que té Vila-seca. La inauguració del nou passeig marítim amb una inversió de 7,2 milions d’euros, és la darrera morterada que cau sobre la Pineda per convertir la seva platja en un dels primers projectes de desurbanització de passeig que es fa en tot el litoral espanyol. Diuen que és una platja preparada per al canvi climàtic, amb un sistema de dunes amb plantes autòctones. Goig en fa molt. Sobretot si ho comparem amb l’època quan menjaven la truita de patates sota l’ombra dels pins.
