Com neixen les històries? M’adono que no existeixen, ni tan sols les més autèntiques i fiables. No n’hi ha prou amb uns fets reals que han quedat latents esperant sortir a la llum. Res no queda escrit si algú no en guarda una penyora, un retall del record o un fil que encara es pot tibar. El relat que ara em disposo a transcriure en lletra no existiria si un jove que encara no havia arribat a l’adultesa no hagués guardat un dibuix.
I per descomptat que si una mà experta no hagués agafat un tros de llapis carbó i l’hagués esbossat així, en un tres i no res, amb la destresa i la contundència que només dona l’art, ara no sabria com engegar aquest article un dia de juny.
Les històries veritables no tenen principi. Ni punt final. Transcorren en la memòria d’uns quants fins que, amb sort, s’expliquen en una sobretaula. I tot i que la seua forma va canviant, depenent de la boca que les articuli, la seua l’essència en resta inalterable.
En aquesta que sempre ha sobreviscut al perill de l’oblit, tres personatges la configuren: el dibuixant empresonat a les Borges en acabar la guerra civil, de qui no en sabem res; el jove garriguenc amb qui va compartir cel·la i de qui ho sabem gairebé tot, i qui va ser president de la Generalitat, proscrit i lloat per la història a parts iguals.
El primer va ser l’artífex de la imatge que va regalar al jove company de cel·la. Ben segur que sense el seu traç segur i voluntariós que va aconseguir el testimoni gràfic de l’anècdota –quina diferència hi ha entre història i anècdota?– el seu nom desconegut no romandria a les golfes de la nostra casa garriguenca. Al segon, empresonat als divuit anys i conduït a peu des de l’Albagés fins a la presó de les Borges per una parella de guàrdies civils que el van tractar amb amabilitat compartint converses tranquil·litzadores, li’n devem la custòdia del record guardat per sempre. Tots dos companys, desconeguts fins aleshores, comparteixen ideal i fervor. “Té”, diu un dia el dibuixant, “aquest és –i utilitza el present– el president”.
Els dec una història. Encara no sé a qui. Al dibuixant generós i engarjolat, o al noi que va rebre un dibuix que guardaria per sempre.
El tercer, model sense saber-ho, romandrà per sempre als llibres d’història. L’any que ve es recordarà especialment la seua personalitat per celebrar el centenari de l’alçament de Prats de Molló. Ell ja rebrà –o no– moments de lloança un cop més. Avui la lloança serà per a la valentia i l’art.
Tots tres s’entrellacen per configurar una conjunció que no quedarà difosa en la memòria. I per què en aquest calorós mes de juny, vuitanta-cinc anys després? Doncs perquè la història ha decidit escriure’s a ella mateixa tot tenint a la mà un full encara blanc tret d’un fosc bagul que guardava un moment de llum.
