Elionor d’Aquitània

França està en alerta màxima terrorista i immersa en un encès debat sobre la integració de la immigració. No he trobat, però, controls policials ni mesures de seguretat excepcionals en el meu recent viatge. Sí he descobert la fascinació per una figura històrica de primer ordre a la qual no havia prestat l’atenció que mereix. Es tracta d’Elionor d’Aquitània, reina de França primer i d’Anglaterra després, i mare, entre altres, de Ricard Cor de Lleó. Una reina insubmisa, intel·ligent, intrèpida i amant de la cultura, que va morir amb 82 anys quan la mitjana de vida era de 54. Una reina feminista avant la lettre que va exercir la seva influència en la majoria de corts d’Europa. Una reina que va defensar els interessos dels seus fills per sobre dels seus marits. Del primer se’n va divorciar i va sobreviure al segon, no sense passar abans uns anys empresonada per ell. Es va relacionar amb altres dones destacades del seu temps, com Hildegarde de Bingen, que la va descriure així: “El seu esperit és com un mur colpejat per la tempesta, mira al seu voltant i no troba repòs”. En temps obscurs de lideratges nuls el món necessita figures com ella, una guerrera que reposa a la seva tomba amb un llibre obert a les mans.