M’atreveixo a afirmar que hi ha quatre tipus de memòria. En un primer nivell tenim la memòria individual, que es va construint a base d’experiències i records de primera mà. En un següent graó trobem la memòria familiar, que recull i transmet els records i les vivències que altres han viscut. Una mica més amunt, rau la memòria col·lectiva, que ja no és una suma de records individuals aïllats, sinó que es forma a través de la pertinença a una comunitat. I al capdamunt de tot, la memòria històrica, en què el passat queda documentat i tractat amb el respecte que mereix. Per tant, la base del nostre passat comença amb els nostres records més personals entrellaçats amb els que han conviscut amb nosaltres esperant que algú els tregui a la llum. I jo, beneita de mi, no havia estat capaç de treure’ls-hi fins que fa pocs dies, enmig del dol per la pèrdua d’un cosí molt estimat, algú anomena la figura del padrí Jaume i de com se li assemblaven els dos nets que portaven el seu nom en honor seu. Ben cert; el Jaume que ens acaba de deixar i el Jaume que va morir fa quinze anys en van heretar l’un, una certa fesomia i l’altre, la complexió.
La meua mare em parlava sovint del seu pare. L’anomenava el padrí Jaume, com si fos un d’aquells padrins que veus cada diumenge i que et dona propina només per veure com se t’enlluerna la cara. Però jo no el vaig conèixer mai, el padrí. Va morir al llit de casa seua quan tenia quaranta-nou anys i ma mare, sa filla petita, no arribava als vint. Jo només tenia d’ell la imatge i les gestes que les seues filles explicaven. La seua dona, la padrina que teníem a casa a temps complet, no en parlava gaire. Un dia, però, em va explicar que ja festejaven als catorze anys i que un diumenge a la tarda, mentre ballaven, ell li va dir a l’orella que potser es casarien. I també que van guanyar un concurs ballant un xotis –ella, tan menuda, i ell, tan alt, gairebé sense moure’s de la rajola– i els van donar un ram de flors. La meua mare, a canvi, i fruit de la veneració que sentia pel seu pare, aprofitava qualsevol circumstància per fer-lo present a casa: que si el padrí Jaume era guapo i ben plantat; que durant la guerra se les empescava per portar a casa pa i oli i patates; que una vegada un camió baixava desfrenat carrer Cavallers avall i ell va córrer i va aconseguir pujar-hi i frenar-lo a temps. Sense fer-ne massa altaveu, no ens amagava que havia estat afiliat a Joventut Republicana abans de la guerra.
El padrí va ser mestre de taller –mestre mecànic, com diu la Teresa Ibars al seu llibre Silenci trencat, i a qui vull agrair la ressenya que en va fer– als Descalços, nom que sortia de boca de ma mare per anomenar la Casa Misericòrdia. I tan bon punt la mare explicava un cop més que el seu pare era mestre i ensenyava oficis a nois desemparats, aprofitava per tornar a referir, orgullosa, que un cop havia estat capaç de mitjançar en un conflicte protagonitzat pels mateixos nois que hauria pogut esdevenir perillós. Arran dels records familiars que van sortint a la llum durant el darrer comiat del seu net, i per la memòria documentada que em fan arribar més tard com si fos un llamp telepàtic, m’assabento que el padrí havia tingut un càrrec a la Diputació i que va ser expedientat pel règim per haver obtingut un informe político-social d’allò més negatiu.
Durant uns dies el passat m’ha permès allunyar-me d’un panorama present que m’esborrona en alguns moments i m’he refugiat en els records viscuts, escoltats o llegits. La figura del padrí desconegut s’ha obert pas per mèrit propi. Ara ja no és nomes un nom que encara ens esquitxa orgullosament quatre generacions més tard. La memòria no pot quedar mai en silenci.
