Vam acomiadar l’any amb una passejada pels boscos de l’espai natural de les Guilleries-Savassona. El recorregut va finalitzar amb la visita al monestir de Sant Pere de Casserres, encimbellat en una península dibuixada pel darrer meandre del Ter a la cua del pantà de Sau, si és que encara es pot dir pantà. Aquest cenobi benedictí, bastit el 1006 per la vescomtessa Ermetruit, va tenir èpoques d’esplendor fins a convertir-se el 1767 en una masoveria abandonada. Va ser precisament quan Joan Maria Pujals era conseller de Cultura de la Generalitat que es va inaugurar la restauració del monestir. Sant Pere de Casserres té especial anomenada pel Sant Nin, un nen que al cap de tres mesos de néixer ja parlava i que va predir la seva mort prematura. La mòmia sencera sense cap es guardava en una arqueta tancada en clau i era molt venerada popularment malgrat la desautorització de l’Església. Quan hi havia sequera persistent (en aquest país sempre hem tingut sequeres), es baixava en processó l’arqueta del nen fins al Ter i es mullava la relíquia amb les aigües del riu. Si algú ho vol provar, l’arqueta es conserva al Mas Pla de Roda.