La gran popularitat entre les noves (de)generacions d’aquesta brossa anomenada ‘reguetón’ (que ni tan sols mereix la denominació de música) posa en el punt de mira les lletres de les seves cançons i el masclisme que transmeten la majoria. Per això, és incomprensible que moltes dones que advoquen per la igualtat se les vegin ballant tan ricament aquests ritmes, sabent que són el centre de les mirades lascives dels barons. En lloc de gaudir sentint una bona música, la tendència és la de contorsionar-se i moure el culet amb gracejo.
Els casos a la inversa també es donen amb tota aquesta xuleria amb què els mascles depilats, tatuats i forjats en gimnàs es mostren davant del públic femení, més pendents de ser mirats en passar que no pas de ser un mateix. El masclisme o el control dels homes sobre les dones està estès a la música, en una societat on, a més, el 33% de joves d’entre 15 i 29 anys considera inevitable o acceptable en algunes circumstàncies “controlar” la seva parella, segons dades de l’informe ‘Percepción de la violencia de género en la adolescencia y la juventud’.
Tot sigui dit de passada, aquesta tendència no és exclusiva d’aquest gènere insubstancial, ja que el pop, el rap i el rock tampoc no es deslliuren del sexisme, encara que sigui diferent perquè almenys hi ha qualitat musical. A més, la majoria d’aquestes altres cançons tenen un transfons irònic que al seu dia es prenia en conya i no amb la mala bava dels temps que corren. Aquesta allau del ‘latino’ que ens torpedina els timpans està construït amb l’única finalitat de fer moure el ‘trasero’ al personal. Tots els temes sonen igual i el contingut dels seus textos ennueguen de valent, ara bé les ‘chatis’ que surten als vídeos són espectaculars i els ‘maromos’, també. El pitjor de tot és que en lloc de cantar sembla que estiguin badallant. Tant de bo que el nou any s’emporti a prendre per cul el ‘reguetón’ i el seu ‘perreo-perreo’… Oh yeah!
