El passat juliol llegia en aquest diari que Lleida, comparada amb altres ciutats de la resta de l’Estat, té un dèficit de fonts públiques. Servidora hi afegiria que la meitat de les que tenim no ragen. I sóc generosa. Quant les ornamentals, és lamentable l’estat d’abandó, i molt especialment, la del Clot de les Granotes que llueix de tot, menys de gripaus! La deixadesa de Lleida pel que fa a les seves fonts em remet, per contrast, a les meravelles aqüíferes que he viscut aquest estiu al Pirineu…
En endinsar-me en els boscos pirinencs, la visió d’una font em produeix un plaer orgiàstic. Fins la més petita. Talment un lloc màgic. S’hi ha d’arribar sense presses. Com qui visita a una amiga, si et vols impregnar de l’atmosfera fantasiosa que les envolta, sobretot en un lloc aïllat, solitari. El murmuri de les seves aigües em relaxa, se’m fica tan endins que, en tornar a casa, en conservo el ressò. Parlant de murmuris, uns altres d’impagables són les remors de les aigües de rius i rierols. En les meves vivències, les provocades pel desglaç de l’Èsera i el Remascaró al seu pas per la Vall de Benasc, encara audibles a principis de l’estiu. La bellesa de les aigües benasqueses ressona en el silenci. El que presideix la infinitud d’ibons que habiten les muntanyes. Sovint m’hi deturo a l’espera que alguna de les nimfes (aquí, dones d’aigua) que hi rauen amagades, emergeixin per esvalotar-me…
Però tornem a la ciutat. La meva fixació en cercar la bellesa en les fonts urbanes es remet a la infantesa a la Seu d’Urgell. Com tota filla de veïna transfereixo als llocs les emocions perdudes. Així, en el record, em ve al cap com m’embadalia contemplant la font monumental que, encara avui, encapçala el passeig Joan Brudieu. També el com, tot jugant, provava a rescatar les llampants fulles dels arbres de l’entorn que hi queien, o reia amb les pessigolles que em provocaven els peixos que la font acollia quan intentava tocar-los. Dubto que experiències semblants puguin ser retingudes pels infants que miren de potinejar en la lleidatana font del Clot. ¡Pobrissons, la brutícia els fa enrere! Algú faria bé de recordar-los-hi als que remenen les cireres a la Paeria la sentència que en la seva Història Natural filtrava Plini el Vell: “Són les aigües les que fan la ciutat i també les que atorguen poder i prestigi a través del seu control”.
