Hem fet un tomb per les ermites del Montsant. Tota la muntanya adolla aigua pels rieranys i torrentols. Com diu el tòpic, ningú havia vist mai el Montsant tan xop. No hem fet la caminada sols. Des de l’ermita de Sant Antoni ens han acompanyat dos gats. En arribar a l’ermita de Santa Magdalena, amb els dos marruixos a la colla, una dona ens diu que no patim pels gats. “Estan acostumats a caminar. L’altre dia van pujar fins dalt de la muntanya amb uns excursionistes i van tornar a baixar tots sols”, diu la senyora. L’ermita de Santa Magdalena és coneguda com la catedral del Montsant perquè és la més gran. Al segle XVI va arribar a la zona l’eremita fra Llorenç Julià amb un santcrist penjat al coll des de Roma. Va excavar una cova on va viure treballant de nit i resant de dia. Actualment, la cova és la cripta del santuari, el projecte arquitectònic del qual és obra de mossèn Jaume Amigó, el mateix artífex de l’església parroquial d’Ulldemolins. El campanar del temple fa gala d’una estelada flamant i no pas descolorida com les que queden en alguns balcons. Fa un any, l’Ajuntament d’Ulldemolins, amb majoria absoluta d’ERC, va nomenar fill adoptiu el rector del poble, mossèn Joan Roig Montserrat, escriptor que ha desenvolupat una gran feina en l’àmbit dels goigs. També cal destacar els seus projectes de caràcter social, però sens dubte, on més s’ha significat és en l’àmbit gogístic. Les dues noves estrofes dels goigs de la Mare de Déu de la Roca són seves. “Mare bona que vigila / cada passa ençà i enllà. / Deu-nos pau, mai falti pluja / conserveu-nos els més grans”. De pluja anem servits. El que ara ens falta és pau.
Sessió: No iniciada
