Quan som petits dibuixem, quan arribem a adults la majoria deixem de fer-ho, només alguns ho fan sovint i una minoria s’hi guanya la vida. Per què deixem de dibuixar? Per què perdem aquest preciós costum? Fa vint anys la Cristina Castellà em va regalar uns dibuixos amb paisatges que em donen cada matí el bon dia. Fa deu anys el Xavi Roca em va regalar un dibuix que va fer després dels atemptats de les Rambles on contempla la lluna encerclada pel mural de Miró al pla de la Boqueria. Fa quatre anys la Mariajo Valero em va regalar uns dibuixos per il·lustrar la meva carta de forn de pa i restaurant. Fa un any la Mari Carmen Perdrix em va deixar acompanyar-la mentre dibuixava i ara em fa un quadre de casa. Fa una setmana he descobert Rosa Rubió i el seu estil i missatge m’han captivat. Potser perquè la paraula és el meu mitjà d’expressió admiro els que ho fan sense mots, com el dibuix i la dansa, que aconsegueixen elevar cor, ment i ànima. Directes i minimalistes, aparentment simples, aconsegueixen construir un món propi en l’espai i el temps. Bellesa nua, talent generós, sense mentides ni parafernàlies. La genialitat en un traç, en un moviment. El món a les mans. Si estimeu el dibuix, perdeu-vos pels carrers d’Angoulême.
Sessió: No iniciada
