Un club de futbol pot explicar molts trets identitaris d’un territori: la seva gent, els seus records, la manera com celebra, com pateix i com es troba. El Lleida fa dècades que explica una part de qui som.
Durant generacions, el club ha format part del paisatge sentimental de la ciutat i de molts pobles de les nostres comarques. El Camp d’Esports cada quinze dies. Les samarretes blaves. L’himne. Les converses dels dilluns. Els pares i mares que hi portaven els fills i filles. Els avis i àvies recordant partits, jugadors i ascensos d’un altre temps. El Lleida ha estat futbol, evidentment, però també memòria, sentiment de pertinença i una manera de sentir-se vinculat a una demarcació.
El que hem viscut ha estat dolorós, però també ens obliga a fer-nos preguntes que abans no ens fèiem. I ara tenim una ocasió extraordinària: pensar quin Lleida volem construir.
Aprendre dels errors, preservar tot allò que val la pena de la nostra història i fer un club millor. Aquesta vegada no ha aparegut un empresari per salvar el Lleida. Ha estat la mateixa gent qui ha decidit que havia de continuar existint. Quan escric aquestes línies, a un mes de començar la competició, ja som més de 3.300 socis i sòcies. Competirem a l’última categoria del futbol estatal amb una massa social superior a la de clubs del futbol professional. A aquesta resposta s’hi han afegit desenes d’empreses locals. És una raresa extraordinària que diu molt més sobre la dimensió del Lleida que no pas l’esglaó on es troba.
Els socis i sòcies són al centre del nou Lleida. I això ens permet reivindicar un factor democratitzador del futbol que hem de protegir. En una graderia conviuen persones d’orígens, professions, edats i realitats socials molt diferents, unides per un mateix sentiment. Al Lleida, cada soci i cada sòcia té un vot i el mateix dret a decidir, sigui qui sigui i vingui d’on vingui.
Però la democràcia també és transparència, informació i participació. Les assemblees han de servir per a explicar què fem, escoltar, debatre i retre comptes. Els estatuts estableixen mandats de quatre anys, però aquesta primera junta convocarà eleccions al final de la temporada perquè els socis puguin decidir qui volen que dirigeixi el seu club. Les juntes són circumstancials. El Lleida no ho és. Qui tingui la responsabilitat de dirigir-lo ha d’estar al seu servei, i no a l’inrevés.
Volem, a més, que el Lleida sigui un aglutinador de la societat lleidatana i que aquesta idea surti de l’estadi. Que ajudi a dinamitzar la ciutat, impulsi iniciatives culturals, col·labori amb escoles i entitats, cuidi el seu patrimoni i estengui els seus lligams per tota la demarcació. Perquè quan al Lleida li va bé, també li pot anar millor a Lleida.
Hi ha periodistes que segueixen el club, bars i restaurants que reben aficionats, hotels que acullen equips i seguidors visitants, comerços, proveïdors i empreses locals que hi treballen o hi col·laboren. Volem créixer amb la ciutat, no al marge d’ella.
Mantenir viu el Lleida suposa també mantenir viva la memòria dels qui l’han estimat i ja no hi són. Els clubs no només guarden trofeus. Guarden vivències, històries i records que passen d’una generació a una altra. I aquí tenim un dels grans reptes: els nens i nenes de Lleida i dels pobles. Treballem amb l’objectiu que creixin amb el Lleida, que el sentin seu, que els representi i que acumulin experiències que algun dia explicaran.
En un futbol dominat cada vegada més per grans marques, estrelles i realitats llunyanes, podem oferir-los una cosa diferent: el club de casa.
Comencem des de baix. Molt avall. Però volem arribar lluny fent bé els fonaments: treball, esforç, paciència i il·lusió, aprenent dels errors i gaudint d’un camí que farem plegats. Sense dreceres.
Tenim a les mans la possibilitat de reconstruir, entre tots, una institució que ha significat molt per a la ciutat i convertir-la en alguna cosa fins i tot millor del que va ser.
Que el Lleida ajudi a fer millor Lleida. I que Lleida, fent-se seu el club, ajudi a fer millor el Lleida. Aquesta és l’enorme oportunitat que tenim al davant.
