Dijous d’aquesta setmana s’ha publicat al Butlletí Oficial de l’Estat la llei orgànica que regula el dret defensa. És la primera llei en dret espanyol –i no cal dir que en el català— que intenta regular aquest dret. Em sembla que enmig de les baralles polítiques que ens envolten i que acaparen l’atenció dels mitjans de comunicació, aquesta publicació ha quedat en un clar segon pla.
D’entrada, al lector li pot semblar estrany que no s’hagués regulat legalment fins ara un dret que, com diu el seu preàmbul, és essencial en un estat de dret. Cal aclarir que es tracta de la primera llei dedicada “exclusivament” al dret de defensa. El fet és que aquest dret es trobava regulat i garantit en bona part de les lleis que regulaven els procediments judicials en les diverses jurisdiccions. Però és cert que no havia estat l’objecte d’un tractament unitari que fos aplicable en tots els casos.
Doncs bé, a partir del dia 4 de desembre, data en què entrarà en vigor la llei, tant les persones com els advocats –que no vull insinuar que no siguem persones, però sí que tenim un paper específic en l’exercici d’aquest dret— disposarem d’un catàleg de drets, garanties i obligacions que podrem fer valdre en qualsevol procediment en què els nostres drets es trobin en entredit davant dels tribunals o de les administracions públiques.
No hi ha res a dir sobre la intenció de la llei, que és ben lloable i que si més no facilita als ciutadans la consulta sobre els seus drets en aquesta matèria. Malauradament la llei es remet en massa ocasions a d’altres disposicions legals genèriques, que no la fan gaire precisa. Per exemple, la llei disposa que “tota persona pot defensar-se por ella mateixa i renunciar a l’assistència jurídica professional en aquells casos en què la llei ho prevegi expressament”. Però allò que no diu la llei és que aquesta renúncia està prevista en casos molt comptats (afortunadament, des del meu punt de vista) i que, per tant, no afegeix res a l’actual regulació. Aquest tipus de disposicions son bastant freqüents en el text de la llei.
Naturalment, una anàlisi del contingut de la llei és impossible en el context d’un article periodístic. No pretenc ni puc fer-lo. Veurem quin joc dona. En qualsevol cas, crec que és positiu que s’hagi promulgat i que disposem d’una llei, amb rang d’orgànica, que el reguli. Sí que m’interessa fer notar, ni que sigui al nivell d’una primera anàlisi, que s’hi continua caient en un clar centralisme quan s’atribueixen als òrgans de l’advocacia de Madrid, facultats que molts col·legis, com el nostre, tenim atribuïts als òrgans catalans.
