El diable ‘prêt-à-porter’

El diable és el dimoni primer, el principesc. Després ve el dimoniet, la tropa. Fa el mal pel mal. És malvat. Egoista i estúpid. ¿Per què fa el mal si no es beneficia del que fa? Això no passa a ‘El diablo viste de Prada’. Tant la 1 com la 2. En aquesta versió fílmica de ‘La tempesta’ de William Shakespeare, que, ben bé, pot ser el conte sobre la Moda que s’ha muntat la guionista Aline Brosh. Topem, doncs, amb Miranda, filla del bruixot Pròsper, convertida en directora de la revista Runaway (descontrolat, en català), Bíblia de la Moda a l’illa de Manhattan. Aquesta diablessa (eterna Meryl Streep, ‘Sophisticated Lady’ venjativa), simbiosi letal de les Lilith i Pandora bíbliques, és ajudada pel delicat Ariel (Stanley Tucci), com baquetejada per la vulgar Calibàn (Emily Blunt). Mentrestant, la cendrosa Andy (Anne Hathaway) esdevé l’alter ego de les espectadores: súper-fascinades per la col·lecció de vestits, l’allau de complements, joies, ulleres i bosses que s’exhibeixen a la passarel·la ‘fashion’ que és aquest espot publicitari dissenyat pel disciplinat David Frankel. De propina, com ‘macguffin’ literari, la crisi galopant de la premsa de paper. ‘El periodismo está cambiando. Estamos técnicamente acabados’, lamenta l’Andy. Vaja, i tot resumint: que si el diable vesteix de Prada, el dimoni vesteix de Zara. Qüestió de classe(s).