Aquest dia 3 de setembre, tot just reiniciada la seva activitat ordinària, el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha dictat una sentència que condemna Espanya amb motiu de les penes imposades a quatre participants en la manifestació de davant del Parlament de Catalunya del mes de juny de l’any 2011.
Molts dels lectors deuen recordar l’episodi, que en aquest cas no te res a veure, si més no directament, amb les mobilitzacions pel “procés”. Es tracta del brot de protesta que es va conèixer com el moviment del 15-M, en reacció contra la política de retallades pressupostàries i d’austeritat a tots el nivells amb què els governs pretenien fer front els efectes de la crisi. Va estar relacionat amb les acampades que es van fer a Catalunya i també a la resta d’Espanya durant aquells mesos, entre elles i com una de les més sonades, la de la plaça Catalunya de Barcelona.
En aquest context, el dia 15 de juny es va convocar una manifestació davant del Parlament en què el Ple havia d’iniciar el debat dels pressupostos. S’hi van reunir més de tres mil persones i van dificultar l’entrada dels parlamentaris escridassant-los i intentant obstruir-los l’accés. Hi va haver 45 ferits i sis persones detingudes. Tot i això, el Ple es va acabar celebrant i tots els grups parlamentaris hi van condemnar amb duresa l’actuació dels manifestants.
Quatre d’aquests detinguts van ser acusats i condemnats, per un delicte contra les institucions de l’Estat, a tres anys de presó. Va ser el Tribunal Suprem qui els va condemnar, revocant la sentència de l’Audiència Nacional que prèviament els havia absolt. El Constitucional va avalar la sentència i ells van recórrer davant del TEDH que aquesta setmana els ha donat la raó i ha declarat que la condemna va violar el seu dret a la llibertat de manifestació.
La sentència aborda amb precisió el delicat tema dels límits de les llibertats i drets fonamentals de la persona. En aquest cas es tracta del dret de manifestació quan col·lideix amb el dret dels representants electes a exercir el seu mandat. El Tribunal examina els tres requisits exigibles a qualsevol limitació d’un dret fonamental: que es faci d’acord amb la llei, que persegueixi una finalitat legítima i que es pugui considerar adequada en una societat democràtica. Analitza els fets que les sentències impugnades declaren provats i conclou que la interferència era legal i que la seva finalitat era legítima. Però considera, per contra, que l’entitat concreta de la interferència, és a dir, les penes imposades i la seva gravetat, sobrepassen els límits tolerables en una societat democràtica. El Tribunal admet que en aquest cas es podia restringir l’exercici del dret de manifestació, però que si aquesta restricció consisteix en imposar una sanció penal, cal anar amb molt de compte per no trencar la necessària proporcionalitat. Apunta que en cas de no fer-se així es podria provocar un temor general en la ciutadania i una restricció general del dret de manifestació.
Per altra banda, el Tribunal nega que es pugui tenir en compte, en contra dels acusats, l’ambient general de coacció (“atmosfera d’intimidació” en diu el Tribunal Suprem) en què es pogués haver produït la manifestació. Insisteix en què l’únic que es pot tenir en compte és l’actuació concreta dels acusats, en cap dels quals s’havien apreciat conductes que excedissin dels límits raonables de l’exercici del seu dret.
