Si algú m’ha vist descollonar-me sol en la terrassa en la que faig habitualment el cafè matinal, haurà pensat que estic guillat. El cert és que estic rellegint Les aventures del bon soldat Švejk, de l’escriptor txec Jaroslav Hašek, una de les novel·les més divertides que recordo. Es tracta d’una sàtira hilarant sobre les institucions austrohongareses (va per tu, Berlanga) construïda a través de les peripècies d’un personatge únic, un falsificador de gossos –capaç de transmutar un quisso de carrer en un exemplar de pura raça– que viu a Praga i que és reclutat per lluitar a la Gran Guerra. Švejk sembla a priori un personatge innocent i ingenu, erudit en incomptables anècdotes quotidianes, una d’aquelles figures que ballen entre la idiotesa i la genialitat (de fet, jo encara no ho tinc molt clar). Tot i complir al peu de la lletra tot allò que se li ordena com a soldat, acaba ficat en mil-i-un embolics, dels quals se’n surt sempre amb una flegma inalterable. Un dels trets que més aprecio d’aquest llibre és la poc subtil crítica, en aquest cas al calamitós exèrcit austrohongarès, a través de situacions surrealistes. Com aquella en què s’ordena proveir d’embotits a la tropa i Švejk informa al capità: –“A les seves ordres, en lloc de 150 grams de llonganissa, els soldats han rebut dues postals”. O quan el cronista del batalló imagina, per a més glòria de l’Imperi, aquesta història heroica: “un sergent perdrà el cap a conseqüència d’una mina; el cap cau al terra; tanmateix, el cos fa uns passos endavant, apunta i abat un avió enemic…”. Insuperable.
