El 19 de juliol del 1939 l’exèrcit va sortir al carrer per llegir el ban que informava de l’Estat de Guerra. Franco, Mola i altres generals s’havien alçat contra la República i a Lleida els militars van prendre el control de la ràdio i d’alguns llocs estratègics a més de posar piquets a l’estació de tren. La cosa no va passar d’aquí, explica Jaume Barrull, que diu que l’actuació es va fer molt a l’estil “dels pronunciaments del segle XIX”.
Que no s’ho van prendre gaire a pit ho exemplifica el fet que els militars se’n van anar al local del POUM i els van dir: “Ara no serà com als Fets d’Octubre. Ara us afusellarem”. Però curiosament els van deixar marxar a tots cap a casa. El dia 20 va ser quan va passar tot després de dos dies de calma. El 18 de juliol van sortir al carrer alguns membres de partits i organitzacions dretanes a mode de “provocació”. Però la cosa no va anar a més, diu Barrull. El 19, ja amb l’Exèrcit al carrer, els partits obrers van llançar octavetes convocant a la Vaga General i el 20 van prendre el control de la situació. Aquell dia el tinent coronel de la Guàrdia Civil va ordenar que els guàrdies tornessin a la caserna (havia pres el control després que el dia abans fos un comandant el que havia optat per “deixar fer”). Alhora el tinent coronel de l’Exèrcit Martínez Ballespí, de conegudes idees republicanes, i el cap de la Guàrdia d’Assalt, el tinent Montoro, també republicà convençut i molt pròxim als socialistes, es van unir a les forces d’esquerres. El dia 18 els havien decretat detenció domiciliària però Barrull explica que van poder marxar de casa tranquil·lament. “El cap de la plaça de Lleida sembla que no s’ho acabava de creure tot plegat”, diu Barrull. Fins al punt que a la Causa General, tot i haver estat afusellat per les forces obreristes després de l’alçament, a aquest militar se’l critica per tebi i se’l culpa del fracàs de l’alçament a Lleida.
Amb la vaga general del dia 20 les forces obreres es van començar a mobilitzar. El Govern de la República havia llicenciat els soldats i tothom va fer el que va voler. Uns es van unir a l’exèrcit un altre cop i uns altres no (no en va, Barrull recorda que la majoria de tropa era de lleva i que per tant n’hi havia de totes les tendències polítiques). A la Paeria i al local de l’antiga Cross, a Rambla de Ferran, s’hi van fer forts alguns reductes de soldats, oficials i gent adicta a l’alçament. “Hi va haver trets”, explica Barrull però al migdia del mateix dia 20 les forces obreres i d’esquerres van controlar la situació. “Fins i tot algun sergent i alguns soldats es van rebel·lar contra els seus oficials”, explica Barrull. Els que s’havien tancat a la Paeria van aguantar unes hores de resistència mentre que a la Cross, a Rambla Ferran, també hi havia piquets que se’ls havien unit amb falangistes i requetès. “Van ser abatuts pels treballadors armats”, diu l’historiador de la UdL. Poc després, les forces obreristes també van ocupar el Castell (a la seu Vella hi havia tropa llavors). A la Renfe i a Magraners també se’ls havien unit més piquets mentre que alguns van anar fins a Barcelona a veure com anaven les coses. De fet, Barrull explica que el fracàs del cop a Barcelona, on el General Goded va haver de capitular, va marcar molt també el que va passar a Lleida.
El 18 de juliol a Lleida hi manava ERC amb l’alcalde Vives al capdavant. El delegat d’ordre públic era Hermenegild Cle. D’altra banda, el delegat de la Generalitat era l’exalcalde de Balaguer Domènec Carrobé, que feia pocs dies que havia deixat l’alcaldia de la capital de la Noguera per incorporar-se al nou càrrec. “Els va desbordar la situació i les organitzacions obreres es van fer amos de la situació”, explica Barrull, que diu que formalment Vives va ser alcalde fins que es van crear els comitès municipals. En aquells moments la guerra encara quedava lluny però aquella mateixa nit ja es va cremar l’església de Sant Llorenç. Començava una revolució i dies molt convulsos. Ara bé. L’alçament feixista (almenys a Lleida) s’havia neutralitzat sense que arribés a triomfar. D’això en fa avui 90 anys.
“Goded va arribar tard a Barcelona perquè era a Mallorca
El Cop d’Estat no va triomfar a Barcelona tot i que hi va haver trets i molts morts. En un primer moment, el capità general no es va sublevar però el general Goded, que havia dirigit el cop a Mallorca, va arribar a Barcelona decidit a fer el mateix. Segons Barrull “va arribar tard perquè ja havia perdut la batalla”. Companys el va fer presoner i el va fer parlar per ràdio anunciant la rendició. A Barcelona el POUM i les forces obreres i anarquistes es van enfrontar amb l’exèrcit i el van encerclar a Plaça Catalunya. “Els rebels es van fer forts a l’Hotel Colon” però no se’n van sortir. Explica Barrull que la Guàrdia Civil va decidir la batalla posant-se al costat de la República a Barcelona. El mateix Companys va manifestar que al veure-ho va donar la situació per guanyada.
