Avui parlaré de dos llibres difícils de definir si no és per la pròpia lectura. Amb tot, miraré de situar-los perquè les històries que expliquen s’endinsen fins al moll de l’os. I ara que s’apropen les festes nadalenques, podrien ser un regal exquisit per llegir a la vora del foc. L’un, El riu té arrels (Mai Més, 2025) d’Amal El-Mothar. Una novel·la curta, però que sembla un conte llarg. Es mou entre la precisió gramàtica i la lírica. L’altre, El bosque en pleno invierno (Salamandra, 2025) de Susan Clarke, un conte, no hi ha dubte, un encisador conte de Nadal. També avanço que malgrat tenir arguments diferents, tots dos tenen punts en comú: són extraordinàriament originals i gaudeixen d’unes il·lustracions magnífiques. Estan escrits per dones (narradores brillants). Les seves protagonistes són dues germanes i les històries transcorren entre el món màgic i el terrenal. Això ja ho tenim. Que més? Ah, sí! Com que ambdues autores són estilistes fines, la critica al patriarcat que es desprèn dels llibres no és abrandada, sinó subtil, detall que és d’agrair…
He dit que eren difícils de definir, però puc aventurar més coses sobre ells sense revelar el contingut, ni fer espòilers. Com ara: que les dues germanes fan de pont entre el món terrenal i el màgic. Aquest darrer, malgrat que hi surten elfs, bruixes i figures misterioses, no és un món a l’estil del Tolkien d’El senyor dels anells, està més suggerit que explicitat i sovint la màgia de les històries es vincula estretament amb la realitat. Dins els relats, les protagonistes se senten obligades a conciliar l’irreconciliable: mons diferents i actituds vitals distintes, tot explorant l’amor romàntic, el fraternal i el maternal, això sí, els tres tipus d’amor prioritzen l’autonomia, la llibertat i la ruptura amb les categories rígides d’identitat sexual i de gènere…
I ara, un tast del seu estil i algun però. El riu té arrels llueix una exquisida prosa lírica regida per la música, sense excloure la força de la gramàtica. El però? La tirania de les metàfores. N’hi ha tantes, que t’obliguen a rellegir-les, un i altre cop, per copsar sense equívocs els seus significats. El bosque en pleno invierno, està escrit amb sobrietat poètica. El però? Als lectors que no els agradin les el·lipsis, caçaran mosques més d’un cop. Amb tot, són les el·lipsis, com també les metàfores, el que fan sorprenent el conte.
