Un minut pot ser massa temps per desaprofitar-lo. Són tants anys de dictadura encoberta i de falsa democràcia que ens roben fins a l’alè. Els polítics no donen satisfacció i tot estem fins a la gorra del sistema, però ningú fa res. “Acabar con lo establecido, poner fin a la disciplina, borrar más de mil normas sin sentido, caminar sin dueños ni policía”, com canta Disidencia.
Això és una cosa impensable en aquesta societat desencantada que s’ha deixat arronsar vilment pels malalts que es lliuren a la vida fàcil de l’opulència política. “Rechazar cualquier forma de estado, ejércitos, jerarquías y mandos; romper las barreras que han puesto en tu vida y quitarnos el peso de su justicia”, prossegueix el grup alacantí.
Els somnis són tan personals que res ni ningú els ha d’enterbolir. “Sexo libre sin remordimientos, que las fronteras se las lleve el viento, no más muros que cerquen tus ideas, no más cárceles, mazmorras, ni celdas”, insisteix al mateix temps que llança una invitació: “No lo dudes, esta es la vía, que deje de ser una utopía; unidad autónoma contra lo privado, para conseguir un mundo libertario”.
Després arriba el desenfadat “anarquía y cerveza fría, y cuatro petas al día”. La solució que esgrimeixen passen per no tenir “ni dios, ni amo, ni policía” i “sin más fronteras que la propia vida”. En fi, que també hi ha altres alternatives a tantes mentides “y que deje de ser una utopía”. Jo m’hi apunto a la “anarquía y cerveza fría” amb dissidència… Oh yeah!
