Hi ha coses que m’amarguen la vida. I no em refereixo a les fètides picabaralles dels vividors del Congrés. Ni a les monotemàtiques fatxenderies de la Medusa Nogueras i el pobre diable Sánchez, que també. Sinó a la patològica tendència, gravada des del bressol, de no llençar res. Així, botons desparionats, retalls de roba o d’articles periodístics, esborranys dels Tarde, Querido!, barrets, sabates, vestits passats de moda i mil andròmines més que haurien de fer cap a la brossa, les guardo compulsivament pensant que en algun moment em faran falta. I, no falla, el dia que les necessito, de tant guardades, no les trobo….
¿Tindré la síndrome de Diògenes? Els experts anomenen així aquesta patologia, una etiqueta que mai no he entès. S’inspiren en el filòsof grec Diògenes de Sinope, malgrat que el seu estil de vida va ser tot el contrari de l’afecció. Diògenes va renunciar voluntàriament a les possessions materials i les normes socials, mentre que les persones que pateixen la patologia no poden desprendre’s de res i acumulen coses. Tiro de Wikipedia per aclarir el malentès. No me’n surto. Tres metges psiquiatres, Clark, Mankikar i Gray, van decidir anomenar-la així l’any 1975. I es van quedar tan amples! Hi ha qui diu que els ho va suggerir que Diògenes fos un solitari misantrop, Això no implica que es dediqués a acumular brossa. Per no tenir, no tenia ni casa. Vivia en una bota de vi gegant, amb les pertinences bàsiques. Provava així que és possible viure amb poques coses. Una anècdota ho ratifica: “Aparta’t, no em prenguis el sol” li va etzibar Diògenes a Alexandre el Magne quan, impressionat pel filòsof, li va preguntar si necessitava res…
El de la síndrome no és l’únic malentès respecte Diògenes. Ell és el pare de la filosofia cínica: parlar sense embuts sobre els mals de la societat. Avui entenem per cínic un polític, ui!, vull dir aquella persona sibil·lina que obra amb falsedat. L’únic que tenen en comú el cínic d’avui i el d’ahir és que el seu comportament provoca escàndol. Si abundar en el tema li ve de gust, busqui No me tapes el sol de Eduardo Infante (Planeta, 2021), on s’actualitza la filosofia cínica per subsistir amb llibertat, cordura i dignitat en un món de fake news que pretén ensarronar-nos dia sí, i altre també. Com servidora de vostè. Per cert, Diògenes: ¡tarde, querido!, jo ja he trobat un home.
