Aquesta setmana els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’una sentència del Tribunal Suprem espanyol que m’ha semblat important i la doctrina de la qual crec que val la pena que tots tinguem en compte. No es tracta de cap assumpte penal ni de transcendència política. Fa referència a un d’aquells principis bàsics del dret que formen part de la nostra cultura jurídica tradicional, però que la vida moderna de vegades ens pot fer oblidar.
Em refereixo al deure de diligència que tots tenim en el compliment de les obligacions que assumim en un contracte. Les obligacions no només ens comprometen a complir allò que hem estipulat; també ens obliguen a comportar-nos amb la diligència adequada per fer possible aquest compliment. Aquesta és una regla bàsica que nosaltres atribuïm al geni dels juristes romans però que trobem recollida en la major part dels ordenaments jurídics moderns.
El cas d’aquesta sentència del Tribunal Suprem, de 9 d’abril d’enguany, presenta com a novetat que es refereix a una situació de màxima actualitat, tot i que la base de la doctrina que fixa és la tradicional a què m’acabo de referir. Es tractava d’una família de Saragossa a la qual li van entrar al compte bancari i van aconseguir treure’n, sense que ella en sabés res, més de 80.000 euros, en quinze extraccions, fetes en una sola nit. Les disposicions es van fer utilitzant el nom i contrasenya correctes i confirmant les operacions mitjançant les claus enviades al número de mòbil que el client havia facilitat al banc. Els estafadors havien aconseguit les dades entrant al compte de correu de l’usuari i intervenint-li el mòbil. El client ja havia advertit al banc, amb anterioritat, que havia detectat intents estranys d’efectuar càrrecs a la seva targeta.
La posició del banc era clara: l’entitat havia seguit els procediments pactats per efectuar les disposicions i això volia dir que, als seus efectes, havien estat correctament autoritzades pel seu client. L’usuari, per contra, adduïa que no havia autoritzat aquelles extraccions i que el banc hagués hagut de detectar una anomalia evident en la manera que els estafadors havien procedit.
El Tribunal Suprem –com ja ho havien fet el Jutjat i l’Audiència de Saragossa– dona la raó al cient perjudicat i fixa com a doctrina que en un cas en què queda acreditat que el client no ha autoritzat realment una operació, l’interessat només pot resultar responsable si es demostra que va actuar amb mala fe o amb negligència greu. I que el banc està obligat a tenir un comportament diligent que no va seguir en aquest cas i que hauria evitat el dany.
En definitiva, tots estem obligats a actuar amb diligència: nosaltres, per no donar facilitats als estafadors; i els bancs, per detectar signes aparents d’estafa.
