Aquests dies veiem un cel amb caràcter, poblat de núvols que, per sort, amenacen tempesta. Mentre observo com deixen anar gotetes damunt el vidre del despatx recordo una xerrada sobre les inundacions a Balaguer d’en Carles Balasch, professor de la Universitat de Lleida. En aquella ocasió ens va guiar per la capital de la Noguera cercant les làpides que marcaven els límits aconseguits per l’aigua durant les grans crescudes històriques. Límits conquerits abans de la construcció de canalitzacions i murs de contenció, però, així i tot, difícils de concebre.
Marcar l’alçada impensable on ha arribat l’aigua és un gest habitual en aquest tipus de catàstrofes, calia evidenciar la transcendència de la devastació a les generacions futures. A Roma, ja fa uns anys, un francès ens va ensenyar als assistents a un congrés les làpides d’aquest tipus que adornen la façana de l’església de Santa Maria sopra Minerva; “Fins aquí va arribar el Tíber”, indiquen per prevenir a les generacions futures. Semblantment, a Alemanya, durant la darrera sequera, van localitzar les anomenades “pedres de la fam”. Es tracta de lloses del llit del riu amb missatges deixats a l’esdevenidor –“si em veus, plora”, avisava una pedra en baixar terriblement el cabal.
El novembre de 1485 el Segre va créixer ràpidament arran de les grans pluges, a Lleida l’aigua va arribar fins a les parets de l’Hospital General de Santa Maria (IEI) i amenaçava de fer grans destrosses. Llavors, amb ciris a les mans, els canonges de la Seu van sortir de la parròquia de Sant Joan en processó, a mig camí se’ls van afegir paers i prohoms de la ciutat. A la creu del pont, destí final del devot pelegrinatge, la inundació va remetre –“fonch vist, evidentment, que tantost de poch en poch minvà e diminuhí”.
Més enllà de processons i miracles, la història ens ajuda a tenir perspectiva, a saber que el futur és incert i que cal ser cautelosos. Ara plou, potser algun dia plourà massa i, tard o d’hora, ens tornarà a faltar l’aigua. És bo que no ho oblidem i recordem que estem en un context de canvi climàtic, malgrat que a la finestra hi continua repicant parsimoniosament la pluja.
