Aquest passat agost i els primers dies de setembre han estat un poti-poti d’informacions que a estones feia pensar que estàvem vivint en un mes d’octubre, febrer o un maig i no en un mes on tradicionalment no passava gairebé res, o almenys ho semblava. Gairebé cada dia cridava l’atenció alguna notícia de política, moltes d’elles veritablement sorprenents; tot i que si algun any havia de passar, era precisament aquest, amb unes eleccions generals convocades amb calçador a finals de juliol. Els processos postelectorals són tan llargs i lents que era previsible que no semblés que vivíem en el període estrella de les vacances i del turisme. Però ha estat així i ha donat “vidilla” a la premsa, protagonisme als polítics i cansament als ciutadans que haurien preferit no saber res de Pedro Sánchez, Alberto Núñez Feijóo, Carles Puigdemont, Pere Aragonès o Jaume Asens, almenys fins ben entrat el setembre.
El PP ha aconseguit oxigenar a Junts. Pot semblar estrany, però ha estat així. Aquell PP que no volia saber res de Carles Puigdemont, de Junts per Catalunya o d’Esquerra, resulta que, girant l’argumentació com un mitjó, han passat a ser objecte de possibles negociacions. Sense que quedin lluny aquelles declaracions sobre els independentistes que volen trencar a Espanya i que obligaran Sánchez a portar el país a la destrucció absoluta, els populars, de cop i volta consideren que havien de parlar amb JxCat. Ben pensat, no és tan sorprenent. El Partit Popular, des de José María Aznar a Feijóo, passant per Mariano Rajoy i Pablo Casado, ja ens tenia acostumats als canvis de guió i aquest cas no ha estat una excepció. El candidat popular ha fet exactament el mateix que van fer els seus predecessors, donant a entendre -deixant de banda Casado- que és el més despistat de tots.
Feijóo va donar protagonisme a l’inquilí de Waterloo perquè el resultat electoral ja l’havia situat en una cruïlla de camins. El gallec necessita el català per evitar una repetició electoral, i si fos així, caldrà veure el paper que tindrà la presidenta madrilenya Ayuso davant uns nous comicis. Ara bé, la visita de la comunista Yolanda Díaz el passat dilluns a Brussel·les, li ha acabat de donar a Puigdemont el protagonisme que volia. El Molt Honorable a l’exili ha tornat a agafar aire de nou, després de les negociacions per la Mesa del Congrés, ara queda per veure quina és la seva sentència al posicionament de Junts al Congrés davant la investidura del nou president del Govern. O potser encara hi trobarem un gir inesperat i podrien continuar embolicant la troca tot el temps que vulguin o puguin.
Mentrestant, ERC comença a jugar algunes cartes que, si menys no, situen el partit d’Aragonès i Oriol Junqueras en aquest tauler que sembla que es mou. Els republicans estan negociant amb el PSOE el “famós” reglament que ha de permetre el català i la resta de llengües cooficials de l’Estat al Congrés. Tant de bo també incloguin l’aranès i que el diputat Amador Marqués es pugui expressar en la seva llengua a l’hemicicle. És el que hauran de fer els d’Esquerra i han d’esforçar-se a explicar-ho, per fer entendre que són ells els que lideren aquest procés, que han tornat a agafar les regnes del diàleg amb els socialistes i que són protagonistes de la vida política, almenys per contrarestar el paper que té Junts des de la nit electoral. L’altra gran pregunta és si sabran explicar-ho a l’opinió pública.
I finalment, el paper dels bascos. Que en mig del guirigall d’informacions, treu el cap el lehendakari Iñigo Urkullu amb una proposta que ho podria canviar tot en aquest tauler que ara podria moure’s de veritat. Des de l’inici de la democràcia, els polítics bascos són els que han tingut més olfacte per intuir portes mig obertes i escletxes oportunes i això és el que ha fet el lehendakari en les darreres hores amb una proposta que no és només per a ells, sinó que té en compte Catalunya i Galícia. No es tracta d’autodeterminació, ni de referèndum, ni tan sols d’amnistia. Es tracta d’augmentar l’autogovern; en definitiva allò que Artur Mas pretenia aconseguir just abans de l’escalada del procés i es va equivocar amb el qui i el quan.
Vist des de dalt, ara pot ser el moment i la situació és la idònia. Si fos així, els bascos demostrarien ser, una vegada més, els més llestos de la classe i els més ben preparats en saber negociar a Madrid els interessos d’un territori.
