És un fet demostrat científicament que la calor accentua la irascibilitat, i que ens incomoda anímicament. Ens cal ombra, refresc i una mica d’humor. Perquè també està establert, des dels temps dels clàssics, o d’abans i tot, que l’humor és signe de saviesa i que atempera els excessos. Riure és sa, distensiona l’ànim i els muscles i relativitza les afirmacions massa radicals. També és cert que de l’humor més blanc i innocent, del somriure tendre i inesperat o la rialla explosiva passem fàcilment a la ironia i també al sarcasme cruel, un pas més enllà. Especialment si hi barregem, per exemple, la política.
Sense conèixer gaire la política nord-americana, he vist darrerament les imatges de la vicepresidenta i candidata confrontades a les del candidat republicà i em mereixen, de moment, més confiança. Encara que només sigui per l’humor. Per mi, la rialla de Kamala Harris dóna més esperances que l’emprenyada insistent de Donald Trump. No sabria dir si en aquest cas l’humor és signe d’intel·ligència o ve de l’estratègia estudiada pels equips de campanya, que tampoc no cal ser ingenus, però funciona. Potser als Estats Units l’humor més intel·ligent sigui el dels Simpsons, que a hores d’ara ja deuen saber el resultat del proper dia 5 de novembre.
A casa nostra hem tingut aquests dies un seguit de situacions que tot i ser importants pel país donen molt joc. Més val riure que plorar, diu la dita. Confio que el posat seriós del nou president de la Generalitat i els mots sarcàstics que algú ha publicat sobre ell no neguin l’humor que necessitarà per encarar una legislatura complexa. Pel que fa al president exiliat, la darrera jugada mediàtica, desaparició inclosa, és molt més que una ironia. Tot plegat, millor prendre-s’ho bé perquè mentrestant també tenim els creadors d’odi, els agressius ultradretans d’arreu d’Europa que volen sang i fetge, i van directes a la víscera, a la violència. No és fàcil haver-ho de suportar ni anar-hi en contra però cal fer-ho i l’humor intel·ligent hi pot ajudar. Sempre que això no suposi menystenir el perill que representen.
Coincideixo amb Umberto Eco a la seva novel·la més famosa. Millor el dubte, la ciència i la fina ironia del frare de Canterbury, que el dogma intransigent del monjo de Burgos. Però ja cal que ens calcem, perquè la mala llet que ara hi ha al món sencer, xarxes incloses, no és culpa de la calor i cal afrontar-la.
