“No telegrafieu els passes”, acostumava a dir el nostre entrenador de bàsquet. Sabia que si fèiem massa evident on aniria la pilota el rival ens la podia prendre en qualsevol moment i fer un contraatac que ens fes perdre el partit. Salvant distàncies més o menys això és el que va passar dijous passat amb la tornada fugaç del president Puigdemont. Feia dies que tothom especulava sobre la detenció (ell mateix també) i fins i tot he vist una portada de diari que deia que aniria a la presó, que Rull pararia el ple i que no hi hauria investidura. D’alguna manera tots vam especular sobre la detenció i com seria. Puigdemont, periodistes, opinadors, diputats i diputades i gent del carrer. Tots. Però al final no va passar res del que tothom deia que passaria i la realitat ens va donar una cura d’humilitat. El que va passar és això: Puigdemont va arribar pel carrer Trafalgar, va fer un breu parlament sota l’Arc de Triomf i va tornar a marxar cap a l’exili mentre tothom esperava que tard o d’hora fes cap a la Ciutadella, el lloc on s’havia de produir la detenció i on tot estava preparat per portar-la a terme seguint ordres del jutge Llarena. Però Puigdemont es va esfumar tot i l’operatiu dels Mossos i a molts els ha faltat temps per carregar injustament contra la policia catalana, un cos modern i eficient i que malgrat l’error de no poder aconseguir el que se’ls havia demanat continua essent igual d’efectiu i professional perquè d’errors en fan totes les policies del món. Per tant, de la mateixa manera que els Mossos no tenien altra opció que detenir el president perquè són policia judicial també és molta la gent que es va alegrar que no fos detingut. Al Govern de Pedro Sánchez també li va estalviar un bon maldecap perquè amb Puigdemont a la presó la seva legislatura ja s’hauria acabat. És més. Al no parar-se el ple es va investir Illa i Catalunya ja té Govern. Com serà el futur del país no està escrit i l’escriurà la voluntat popular a través del seu vot. Mentrestant el Govern que governi i que tothom pugui tornar a participar del joc democràtic, inclús Puigdemont, que no és “Jimmy Jump”, com va dir de manera desafortunada el comissari Sallent, sinó un expresident que demana que se li apliqui la Llei d’Amnistia aprovada pel Congrés.