M’he descarregat La ardilla hacendosa, conte que em van portar el Reis quan tenia 6 anys. ¡Que els he tingut! Escrit amb rodolins i il·lustrat per Ferrandiz, tenia els marges retallats adoptant la figura de la protagonista que duia un plomall amb plomes reals. El conte va d’una esquirol neta i polida que tenia la casa com un pinzell: “Una vez era una ardilla, muy de su casa hacendosa, limpia, ordenada y sencilla en su sitio cada cosa”. Ah, i es desvivia pel marit i ajudava tothom! Una crack de l’època vaja. Ben al contrari que la seva veïna, desendreçada conilla que passava de tot i de tots, marit inclòs: “En cambio doña coneja, vivia todo al revés, desordenada madeja de la cabeza a los piés. El cepillo de la ropa en el cajón del pan, llena de moscas la sopa y sin azucar el flan. Polvo en los muebles, la casa tres semanas sin barrer, las camas sin hacer, pasaba las horas muertas fisgando tras de las puertas”. El vaig llegir tantes vegades que me’l sé de memòria. En castellà, esclar. Els contes il·lustrats en català ni els oloràvem…
Eren altres temps. Els Reis et duien un conte i sent generosos una nina, sovint obtinguda amb els punts de les compres al colmado (això dels punts ho sé ara, aleshores creia que eren uns Reis garrepes malgrat la magnificència del vestuari). L’escassedat tenia avantatges. Valorava aquests regals com si fossin d’or. Del conte, a més del text, em sabia fins el traç més recòndit de les imatges. No com ara. Tornant a La ardilla hacendosa, avui no seria políticament correcte. Transmetia un missatge masclista d’allò més cacic. ¿Qui acceptaria la imatge d’un esquirol patxà i ella servint-lo qual geisha? ¿O les del dèspota home de la conilla esbroncant-la perquè no té el conillet a punt? La voluntat del règim (franquista, esclar) d’alliçonar les nenes en els seus deures conjugals a través dels contes va fer figa amb servidora…
Amb tot, el conte em va marcar. És el responsable de la ciclotímia que m’assetja: tan aviat em sento esquirol i no ser fer res sinó tinc la casa que es pugui llepar; com, posseïda pel tarannà de la conilla, m’instal·lo en una procrastinació impertèrrita, deixant les coses per demà.
També em va colonitzar el cervell fent-me creure que fer favors té recompensa. Amb el temps aprens que si vols perdre amics (i guanyar enemics) fes-los-hi un favor. Bonifàcia, en segueixo fent. No n’aprendré mai.
