¿Per què em dius que faig tard si el temps no existeix? Malgrat que ho pugui semblar, qui m’interpel·la no és el “querido” que figura en el títol d’aquesta secció. La pregunta fa referència a un altre títol. El d’una conferència a dues veus (les de Francisco R. Villatoro i Cristina Lampón) sobre la naturalesa física del temps que CaixaForum Lleida va oferir dins el cicle Explica-m’ho! Respostes científiques a preguntes quotidianes. Les preguntes són quotidianes, però les respostes científiques em deixen aclaparada. Així que provo a desprendre’m dels conceptes acumulats durant anys de formació convencional per acollir els aspectes rellevants sobre la relativitat del temps, o la mecànica quàntica que reestructura les reflexions sobre el tema. Amb tot, segueixo caçant mosques. Per molt que m’entesti en pentinar el gat quàntic, aquest se m’escola deixant-me palplantada amb la pinta a la mà. Niels Bohr, físic danès, em ve al rescat: “Si la mecànica quàntica no et deixa completament confosa és que no l’entens” Uf! Me’n vaig alleujada. Tot reforçant, però, l’actitud de dubtar sistemàticament de tot…
A banda del foc i de la roda, algú ha dit que el calendari i el rellotge són les millors parides de la civilització. Però maleïda sigui aquesta programació del temps en mesos, setmanes, dies, hores i els anys que els van marcant. Ignoro qui va ser tan cruel d’establir pautes en el seu inajornable reconegut. Avui diríem que és un invent dels mercats. Així ens tenen ben collats comptant les hores i els minuts que malmetem sense comprar. Fos qui fos, l’inventor es va equivocar. La millor genialitat hauria estat inventar la manera de multiplicar el temps per dos, o fer que duri anys llum, si no volem que se’ns fongui a les mans…
De petita em van ensenyar a diferenciar el temps passat del temps futur, però el que sentim i vivim és el present. L’instant. A fer punyetes, doncs, els rellotges! Dediquem-nos a ballar al nostre ritme. A gaudir d’una mena de temps sense temps en el que el dolce far niente, o millor, el fruir de l’art, de la lectura o d’un bon àpat i la conversa posterior, siguin la millor part del plaer d’existir. És el que fem amb el meu company en sortir de les activitats de CaixaForum. Aquestes, a banda de les satisfaccions que ens puguin proporcionar, han esdevingut excusa per establir rutines que ens compensen de l’inexorable pas del temps.
