El rebost de les terres de Lleida ha estat marcat durant el passat segle per l’austeritat i per la manca de matèries primeres de gran valor culinari. La imaginació de tot un poble lliurat a les tasques del camp ha aconseguit agermanar els seus productes amb els fogons i ha donat uns bons resultats.
Lleida sempre ha sigut, des de temps immemorials, un poble que ha fet produir la seva terra, amb un ventall de colors, olors i sabors en verdures, hortalisses, fruites i herbes per a la cuina. Fesols, fesolets, patates, pastanagues, enciams, escaroles, espinacs, cols, mongetes tendres, tomates, alls, pebrots vermells, pebrots verds, pèsols, bròquils, cebes i carabassons. Amb diferents tipus d’hortalisses, la gent de la nostra horta preparava el plat, rei del sopar, la verdura. I amb el suc de la verdura escaldaven les sopes de pa. També es feien sopes amb aigua i sal i, aleshores, escaldaven el pa amb una cua o un cap d’arengada. Altres hortalisses eren presentades en una safata, amanides amb oli, sal i vinagre. I unes altres, com ara el pebrot vermell, el pebrot verd, l’albergínia, la tomata i la ceba, configuraven la salsa possiblement més “universal” de la cuina de l’horta de Lleida, la samfaina.
Les fruites que es produïen en aquest entorn abans de la guerra i fins al principi dels anys cinquanta, en petites quantitats, eren per al mateix consum i també per portar-les a vendre a la plaça de Sant Joan i posteriorment a la plaça de Magdalena, com el préssec de Paraguai, les maduixes, els caquis, les figues, la pera de sant Joan, la pera de la cara bruta, la pera de Roma i les cireres, de les quals hi havia una gran producció des dels anys trenta fins al cinquanta. Com que les matèries primeres en aquells temps no eren gaire abundants, sinó ben al contrari, la cuinera de la casa havia de posar una gran dosi d’imaginació davant el que tenia al seu abast.
Els homes, quan anaven al camp, recollien gairebé tot el que servia d’aliment i arriscaven moltes vegades la seva salut davant matèries primeres de dubtosa creença alimentosa que recollien pel camp. Hi havia bolets molt bons com eren els coneguts amb el nom vimeneres, els de xop, els terrolans i les gírgoles, extrets de les soques dels xops. Altres bolets no coneguts comportaven molt i molt risc.
La gent a l’horta de Lleida havia de recórrer al camp, com ha quedat fet palès, i també al riu amb la finalitat d’aconseguir peixos. Ells mateixos es fabricaven diferents estris que servien com a parany per poder pescar, especialment els que vivien a les partides de Granyena i Butsènit. Aquests peixos, els gaburros, les madrilles, les carpes i els barbs, els acostumaven a preparar a la paella fregits amb oli d’oliva.
