El barber Miquel Vilella va deixar en dipòsits a la seva tieta, monja del monestir de les Franqueses de Balaguer, cinquanta florins d’or i una copa d’argent. Quan va tornar a buscar-ho la dona va arronsar-se d’espatlles i va dir-li: “No tinc res del teu, marxa en bona hora”.
El procés que explico avui té com a protagonista un barber que va exercir al segle XV en una munió de ciutats de la corona d’Aragó, entre elles Lleida. El títol —m’he de sincerar— és una llicència literària, perquè el barber no era de Balaguer sinó que va passar per Balaguer, però escrit així, com el de Sevilla de Rossini, m’ha semblat un titular més cridaner.
A les acaballes de l’edat mitjana els barbers van convertir-se en la columna vertebral del sistema assistencial. Eren el grup de professionals mèdics més nombrós i el gruix de la població hi tenia accés, la gent confiava en els seus coneixements sorgits de l’empirisme i de la teoria mèdica dominant, el galenisme. Tenien funcions medicoquirúrgiques i higièniques, tant t’afaitaven la barba com et cosien una ferida.
Als Llibres de crims els professionals mèdics de diversa índole hi son molt presents, entre tots, especialment, els barbers. Òbviament, hi apareixen realitzant cures, però també fent peritatges mèdics, com a testimonis i, fins i tot, son protagonistes d’algun cas. Per exemple, el 1393, a Joan de Vilanova el van assaltar deu homes, entre ells l’Antoni —com explica el procés judicial—, lo barber de la plaça de la Cadena (actual espai entre el C/ Cavallers i l’arrencament del C/ Companyia). Joan va sortir força malparat de l’encontre i poc després va morir.
El barber del cas d’avui, en Miquel Vilella, no es va veure implicat en cap baralla, almenys que sapiguem. Era un jove que intentava trobar el seu lloc a la Catalunya del segle XV exercint una professió que el va portar a recórrer centenars de quilòmetres.
El tresor d’en Miquel: monedes i una copa d’argent
L’any 1439 en Miquel Vilella, nadiu de Montblanc i barber de professió, va visitar una tieta seva que era monja al monestir de Santa Maria de les Franqueses, a prop de Balaguer. Avui en dia es poden contemplar les restes d’aquest cenobi cistercenc femení, aixecat a prop del Segre el 1186 gràcies a la devoció de la comtessa Dolça d’Urgell. Encara queda dempeus la robusta església romànica que s’aixeca solitària enmig de camps de conreu. La resta de dependències monàstiques, per les vicissituds del temps, han quedat reduïdes a un bell jardí arqueològic.
Tornem al cas. Quan en Miquel va visitar la seva tieta, Margarida d’Arenes, tenia un interès concret. Anava carregat amb un seguit d’objectes valuosos i els hi volia deixar en dipòsit. El monestir era un lloc segur i, sobretot, tenia confiança en la pietosa dona. El document reprodueix part del que en Miquel li demanà: “tia meva, jo no em fio de la meva mare perquè té fills que passen pobresa i dubto que no els vulgui socórrer amb els meus béns. Em fio més de vos i, per això, us deixo cinquanta florins i aquesta copa. Guardeu-m’ho bé aquí, per quan ho vulgui recuperar, que ara vull marxar”. I va depositar els cinquanta florins d’or sobre les faldilles de la monja per contar-los, li comptà en la falda —diu el text. La copa era sobredaurada i d’argent i, abans de donar-la, va explicar detalladament a Margarida on l’havia comprat. Li costà quinze florins i l’adquirí d’un orfebre de l’Argenteria de Barcelona, al entrant en lo segon obrador. La tieta va quedar encantada amb els objectes en dipòsit i, després d’una llarga conversa sobre la família o ves a saber què, Miquel va retornar a Montblanc.
De Montblanc a Lleida passant per València
En Miquel pretenia marxar lluny, a València, on volia cercar fortuna fent de barber. En aquells temps València era la ciutat més important de la corona d’Aragó, amb una població que, per al segle XV, rondava els cinquanta mil habitants. Tanta gent necessitava de bons barbers que atenguessin les seves necessitats. No en sabem gairebé res de l’estada d’en Miquel a València, només que va durar uns vuit mesos i que, en tornar, ho va fer acompanyat del lleidatà Antoni Ferrer.
Després de València, en Miquel va decidir establir-se a Lleida on va llogar un obrador a prop de l’Assoc, actual carrer la Palma. Era un espai que, anteriorment, ja havia estat utilitzat per un altre barber anomenat Gomar. El fet que cerqués un local que havia exercit les mateixes funcions és interessant. Els obradors dels barbers solien ubicar-se prop de places i portals de muralla, espais que afavorien el trànsit de persones i, alhora, permetien el fàcil desplaçament del barber quan una urgència ho requeria.
El nou obrador d’en Miquel estava a tocar de la plaça de l’Assoc. Tot i que no era la zona més dinàmica de Lleida, no estava gens malament. L’Assoc era el carrer que comunicava el portal de Boters, passant per l’església de Sant Llorenç, amb el carrer Major, l’eix principal de la vila.
Així van transcórrer tres anys i, entre sagnia i sagnia, fou lo retorn de la fira de Balaguer —explica el procés. Es refereix a la fira del Retorn. En aquell moment Balaguer celebrava dues fires, una a mitjans d’agost denominada de Sant Bartomeu i l’altra, batejada vulgarment com la de Retorn, al novembre i començava per sant Martí. Per a un barber una fira era una bona oportunitat per aconseguir diners extra. Molta gent de tota condició s’hi desplaçava per dur a terme diversos negocis i, per un motiu o altre, requerien els serveis de metges. No oblidem que una fira implicava gresca, joc i beure, una combinació que sovint derivava en baralles i més clients per als barbers.
La tornada a Balaguer
Aprofitant que volia anar a la fira, en Miquel va decidir passar pel monestir de les Franqueses i demanar a la tieta que li retornés part dels diners deixats. Era el 1442 i va fer el viatge en companyia de l’Antoni. En arribar al cenobi van explicar-los que Margarida no hi era perquè havia anat a la fira i, tot i que es podien haver desplaçat fins a Balaguer, van decidir dinar allà i aprofitant-se de la caritat monacal.
Amb la panxa plena van encaminar-se vers Balaguer on van trobar la tieta. Antoni es quedà a dormir a la ciutat, qui sap els negocis que tenia entre mans, mentre en Miquel acompanyà a la monja al monestir. Aquella nit van deixar-lo dormir a la cambra de l’abadessa, que no hi devia ser, en companyia d’un altre visitant anomenat Ramon Roger, justament el nebot de l’abadessa.
L’endemà en Miquel va parlar amb Margarida dels diners i la seva sorpresa va ser majúscula quan ella va etzibar-li que: “no els hi podia tornar, perquè no els tenia”. Sorprès anà a Balaguer amb les butxaques buides per treballar-hi durant tres o quatre dies, quin remei li quedava.
La mateixa situació es va repetir dues vegades més amb el mateix resultat. En demanar-los-hi, Margarida s’encongia d’espatlles i en Miquel retornava a Lleida sense ni un cèntim.
Un dilluns, que l’Antoni va pujar a Balaguer pels seus quefers, en Miquel va decidir acompanyar-lo i retornar a les Franqueses. Ambdós, sobre la mateixa mula, van refer el camí que remuntava el Segre fins al monestir. Les monges els van donar sopar i els van deixar dormir, aquesta vegada a la cambra de la tieta. Al matí en Miquel, tot just llevat, es va trobar la Margarida al claustre i va tornar a preguntar pels diners. La resposta no fou diferent: la dita sa tia li negà, que no tenia res del seu i que se’n anés en bona hora. El jove barber va retornar al dormitori irat i amb la intenció de fer la bossa i marxar, però mentre recollia va veure, sobre una safata de palma, una cadeneta d’argent amb denes daurades i dues culleretes també d’argent. Sense dubtar-ho es va amagar el botí a la màniga de la camisa i va baixar als estables on l’Antoni ensellava la mula. Pocs minuts després, ambdós tornaven a ser al camí general de Balaguer com si no hagués passat res.
Enmig de l’horta, quan encara no eren gaire lluny de les Franqueses, els va sorprendre el repicar insistent de les campanes del monestir. També els arribaren els crits d’alarma (viafora, diu el document) de les monges i d’un missatger, que vivia amb elles. Espantat pel rebombori, en Miquel va confessar-ho tot a l’amic i Antoni li ho recriminà. Després de deliberar una estona van decidir fer marrada cap a Castelló de Farfanya ja que, suposaven, els buscarien pel camí que portava a Lleida. Finalment, van arribar a Lleida un dia més tard, dimecres al vespre.
L’endemà dos monjos cistercencs van trucar a la porta de l’obrador de l’Assoc. Eren els capellans Cortit i Rialp, encarregats de presidir els oficis divins al monestir ja que a les monges els ho prohibia l’Església. En Cortit i en Rialp van presentar-li una llarga llista d’objectes robats. La tieta tornava a prendre-li el pèl perquè al document hi havia enumerats molts més articles dels que havia furtat. Avergonyit, en Miquel va tornar la polsera i les culleretes, però de la resta va dir que no en sabia res. Amb ànim pacificador els capellans van explicar-li que si ho retornava tot farien la vista grossa i deixarien passar el lladronici, però en Miquel els continuà raonant que no havia pres tantes coses com deia el memorial. Finalment, els monjos van avenir-se a comprovar-ho, però van fer-li signar un document, davant notari, en què Miquel es comprometia a no sortir de Lleida mentre duressin els aclariments.
Epíleg
És clar que si tenim aquest cas entre els molt processos dels Llibres de Crims és perquè finalment els monjos van denunciar-ho a les autoritats i en Miquel va anar de pet a la garjola. Ara bé, no sabem què li va passar, el procés no té sentència, com és habitual en molts casos, i estem obligats a imaginar-ne el final.
Malgrat no puguem saber com acaben, aquest tipus de casos son molt útils per conèixer aspectes concrets de la vida quotidiana a l’edat mitjana. La història d’en Miquel Vilella, per exemple, ens serveix per descobrir la gran mobilitat dels barbers. Semblantment, també és útil per conèixer com era la vida en un monestir femení; malgrat la clausura a què la doctrina eclesiàstica obligava les monges, la realitat que ens mostren els documents és força diferent, almenys pel que fa a Santa Maria de les Franqueses i a Margarida d’Arenes.
